Fer el cim

No sóc un atleta.

Ben mirat seria més correcte dir que estic a anys llum de ser el que, en termes normals, es considera un atleta tipus. Fins i tot es podria arribar a puntualitzar que, si pel cas, agaféssim com a mostra el pitjor atleta, preferiblement viu, que poguéssim arribar a trobar sobre la capa de la terra i comparéssim el seu estat físic amb el meu, segurament la meva autoestima resultaria extraordinàriament derrocada sense cap mena de pietat ni consol. De fet, ben mirat, gairebé podríem treure de l’equació això de “preferiblement viu”.

Això no obstant, molt de tant en tant, i habitualment coaccionat per la meva xicota gràcies a tota mena de xantatges emocionals, acostumo a fer alguna sortida per la muntanya. La muntanya està bé, ho reconec, però malauradament té un problema de base: fa pujada.

En aquests casos la meva xicota no acostuma a cansar-se massa (degut a què, sospito, té les seves pulsacions en números negatius), mentre que jo m’arrossego pel terra de la forma més miserable i llastimera possible, emanant suor a escala industrial, provocant vergonya aliena, entre súpliques i plors, demanant desconsoladament poder tornar enrere, mentre no paro d’intentar recuperar l’alè perdut, a base d’absorbir grans glopades d’aire, per intentar donar una mica de respir als meus pulmons que sento, dins meu, com si es trobessin en putes flames.

Tot i aquest lamentable espectacle que faria avergonyir a qualsevol persona amb un mínim de dignitat moral (per sort no és el cas), acostumo a arribar al cim/coll/mirador/vista maca de treure la càmera i fer una d’aquelles fotografies amb funció panoràmica. És el moment de màxima satisfacció personal, de triomf sobre els elements, de la complaença per l’objectiu assolit, d’assaborir el gust dolç de la victòria en els llavis i de col·locar la teva mà plana sobre els ulls, a manera de visera, per contemplar el majestuós espectacle que ens ofereix la mare natura en tota la seva esplendor. Efectivament, és aquell moment en què ja no recordes el recent patiment i penses que ets un super-home capaç d’enfrontar-se a tota mena de perills. Aquell moment en què penses que “el último superviviente” és una puta tòtila al teu costat.

Lamentablement el que sol passar a continuació és que després de fer un esforç físic que un servidor tendeix a considerar poc menys que d’inhumà, de cop me n’adono que al meu voltant sempre sol haver-hi un d’aquests quatre tipus de persones: a) un ancià de més de 80 anys; b) un nen menor de 5 anys; c) un senyor amb crosses; o d) una senyora coixa amb una sola de sabata amb molt més volum que l’altre.

I és que després de les penúries que haig d’afrontar pujant la merda de muntanya, una vegada a dalt, mostrant un aspecte miserable, a la vegada que intento recuperar una respiració absolutament desbocada, a sobre, em priven de la mínima satisfacció de creurem capaç d’afrontar una fita esportiva de nivell. A aquest pas mai arribaré a ser el pitjor atleta del planeta.

Ressaca

Ressaca: "Mal de cap i malestar general que hom experimenta al cap d'unes hores d'haver consumit un excés d'alcohol".

Soc molt conscient que, degut al to i la temàtica d’algunes de les precedents entrades d’aquest bloc, les persones que puguin llegir-les s’hauran fet l’equivocada percepció de que, un servidor, és el que clínicament es coneix com a: un putu borratxo de merda. Res més allunyat de la realitat. De fet, deu de cada deu dentistes consultats arran d’aquesta temàtica, m’han acabat penjant el telèfon. L’estadística no enganya. Sigui quina sigui.

I és que ja no soc aquell jovenet aixalabrat que era abans i ara tinc tendència a mesurar molt més els meus actes i les meves paraules (abans les mesurava fins el segon gin-tònic i ara ja he aconseguit mesurar-les fins el tercer). No obstant, el diumenge passat em vaig despertar amb una d'aquelles ressaques de les que fan època, que provoquen intenses punxades en el teu malmès cervell, que et lliguen, sense necessitat de cadenes, al sofà de casa teva fent palesa una preocupant falta de ganes de vida social i que et fan jurar i perjurar, amb el puny tancat, en alt, i la mirada perduda cap a l'infinit, que mai més tornaràs a provar una gota de licor. I us asseguro que, en aquell precís instant, fins i tot t'ho creus. Durant uns breus segons.

La qüestió és que la nit anterior tampoc és que fos una d'aquelles que fan època, en la que et treuen dels bars en braços i entre aplaudiments (entre segurates i hòsties com a pans). Què va! Simplement vaig a anar a casa d'uns amics a sopar, vam jugar una partida al "trivial" i en acabat me'n vaig anar a dormir. Tot molt normal i sensat. Molt d'algú de la meva edat.

Per la tarda, després de molts i dolorosos intents, vaig aconseguir activar-me i vaig sortir al carrer. Ens vam veure amb l'anfitrió de la nit anterior, que em va explicar tot el que havíem begut, que l'havíem deixat sense existències i que va haber-hi un moment de la nit en el que va dubtar entre anar a la benzinera més propera per renovar existències o trucar als mossos perquè desallotgessin el seu pis, que la partida del trivial que el meu grup anava guanyant per 5 quesitos a 1, la vam acabar perdent de forma miserable, i que ens va veure abandonar casa seva, passades les tres de la matinada, entre crits sobre anar a certa discoteca però que, tot i això, vam enfilar el carrer en direcció contrària i amb rumb desconegut.

Però jo és que no soc així...

Madurar

No sé molt bé com a passat, però el fet és que he passat del típic "encara ets massa jove per arribar a aquestes hores" al temible "ja ets massa gran per arribar a aquestes hores". Què ha passat? En quin moment s'ha fet el canvi? Realment no recordo un període de temps concret en el que a casa meva em comentessin "les set del matí? collonut, has arribat a l'hora perfecta, xoca-la!". És que això d'arribar a casa a un determinat moment funciona de la mateixa forma que les hores de sol dels dies que es van allargant fins que arriba un moment en què comencen a retrocedir? Quin va ser el meu solstici d'hores per arribar tard? Per què no se'm va informar degudament?

I és que darrerament tendeixo a escoltar de manera massa habitual la paraula "madurar". Es fan referència a aquells amics que han començat a posar seny i han creat una família i constantment em tendeixen a recordar la meva edat. Madurar? Mai m'ha agradat que em comparin amb una fruita...

A més, clar que he madurat! He passat de les xibeques de litre i el kalimotxo a les pintes de Guinness i els gin-tònics. Això és una evolució clara i no la d'en Son Goku a super guerrer! Madurar...

Jo no sé somriure

Ja saben que diuen: renovar-se o morir. Davant d'aquesta diatriba no vaig tenir més remei que anar a renovar el meu carnet d'identitat.

Degut al fet que, suposo jo, no gaudeixo de la suficient autoestima, mai disposo de fotos meves a la cartera. Així doncs, un moment abans d'entrar a renovar el meu D.N.I. vaig anar a realitzar la protocol·lària sessió fotogràfica en la que un senyor de personalitat gris, en un establiment d'ambientació gris, es disposa a realitzar quatre fotografies de mida estàndard per poder procedir a la burocràtica renovació. Lamentablement l'home que regentava l'establiment en el que vaig anar a petar, tenia el dia... creatiu.

Una vegada li vaig exposar el que necessitava, el fotògraf em va fer seure en un tamboret estratègicament situat davant de l'objectiu de la seva càmera. Em vaig mig preparar per a la fotografia quan, l'home, intentant fer-se el simpàtic i mostrant totes les seves dents, em va demanar que somrigués una mica. Amablement vaig rebutjar la seva proposta. Es tractava de realitzar una fotografia de carnet, no d'una instantània amb voluntat de ser emmarcada i penjada en un lloc preferencial del menjador de casa de la meva mare amb la clara intenció de ser contemplada per totes i cada una de les visites que pogués tenir. No. Simplement es tractava d'una fotografia de mida carnet per a poder ser identificat en el provable cas de causar algun tipus d'aldarull públic ocasional, conseqüència d'una ingesta massiva d'alcohol. Realment no necessitava comentar, amb l'agent que em prengués declaració, lo afavorit que havia quedat en la meva foto de carnet. 

Però el senyor insistia. Sorprenentment s'ho va agafar com un repte personal. El fotògraf, amb vocació de showman, volia fer-me riure a qualsevol preu. Jo només volia sentir un click, veure un flash, pagar, donar les bones tardes i marxar ràpidament d'aquell sòrdid establiment. Finalment l'home, tot aixecant el dit índex, va declarar: tinc una cosa que mai falla per fer riure a la gent. Va mirar a través de la seva càmera i amb una veu més aguda del normal va dir: crisi! 

La voluntat d'aquell home per fer-me riure dotava l'escena d'una tristor infinita que ho omplia tot. Finalment vaig optar per fer el més sensat en aquelles circumstàncies: cedir. Veia que la seva perseverança no afluixava i em feia por pensar quants nous trucs guardava a la màniga (titelles?, globus amb formes d'animals? dvds amb els millors moments de Cruz y Raya?). Així doncs vaig activar els músculs de la comissura dels meus llavis per dibuixar un breu somriure amb l'esperança que fos suficient. Ho va ser. Click. Flash.

Mentre em cobrava a l'home se'l veia satisfet de sí mateix. En el fons els dos havíem aconseguit els nostres objectius: jo tenia una fotografia i ell un somriure. Per fi estava en disposició d'anar a renovar el meu carnet. Però això ja és una altra història... 

El final de una quimera

Com ens hem de veure...

Lectures de nit

Darrerament estic llegint bastant. No es tracta d'una qüestió de saciar les meves ànsies de coneixement o de voler entrar en cap mena d'elit cultural. És més aviat un tema de insomni. I és que quan un no pot dormir ha de fer front a la mateixa decisió que s'havia de prendre, ja fa anys, al poc d'entrar a l'institut: números o lletres? Comptar ovelles o llegir una mica? Si acaba essent una d'aquelles nits difícils el més segur és que et passis a mixtes.

De jove llegia molt. A casa meva feia certa gràcia i tot. Ho veien com una condició estrafolària. Vaig començar, com molta gent, amb El zoo del Pitus i a partir de llavors ja no vaig poder parar. Llegia molts llibres de terror, amb monstres fantàstics, alguns de ciència ficció. Eren francament terribles, però els recordo amb certa estima. Recordo que hi havia una col·lecció de llibres que es deien "Horror" que agrupaven un bon nombre de relats del gènere. Amb vampirs i homes llop a les portades i feien el mateix mal al cervell si els llegies com si algú tels tirava pel cap. A més, per vendre el producte, a la portada afegien frases de l'estil: "con un relato inédito de Stephen King" o "con un relato inédito de Stephen King firmado con el seudónimo de Richard Bachman" o "Stephen King usó un ejemplar de este libro para falcar una mesa de su casa que le cojeaba". I tu anaves i el compraves i el consumies a gran velocitat esperant arribar a la història inèdita tant publicitada que era igual de lamentable que la resta però el teu cervell no detectava que era un placebo i acabaves comentant amb els teus amics lo brillant que era la història en qüestió.

Fa certa gràcia perquè veig que, tot i el temps que ha passat les coses no han canviat massa. Els vampirs i els homes llop continuen estan de moda i es continuen venent més llibres, més que mai fins i tot, amb ells com a protagonistes. El problema és que ara ja no fan por. Bé, sí que en fan, però d'una altra manera. Ara els vampirs són joves, atractius, elegants, romàntics i no tenen res millor a fer per a malgastar la seva immortalitat qua anar a classe a l'institut. Ara ja no es cremen quan els toca la llum del sol, ara brillem com a diamants. Ara les joves ja no fugen dels seus ullals, ara es llencen als seus braços. No puc evitar tenir la sensació que vaig viure la meva joventut en una època molt millor que l'actual.

Amb el temps vaig anar perdent el gust i l'hàbit per la lectura. I justament ara que tothom sembla estar d'acord en què això dels llibres té els dies comptats, jo m'hi torno a enganxar. Suposo que, simplement, són ganes de portar la contrària.

La caixera del súper.

Hi ha una caixera, en el supermercat on vaig a comprar, que em parla més del estrictament necessari. Intentaré explicar-me.
Acostumo a fer la compra setmanal en el mateix establiment des de fa un cert temps però, d'ençà unes setmanes enrere, han contractat a una caixera nova que es mostra extraordinàriament afable amb els clients, amb qui li agrada entaular conversa. Soc plenament conscient que això no hauria de ser un punt negatiu, però el problema és que en el seu afany per buscar la complicitat amb el client, la senyora, molt sovint, acaba valorant la compra realitzada per aquest. D'aquesta manera, l'altre dia, mentre anava passant els productes pel lector de codis de barres, anava deixant anar comentaris de l'estil: aquest desodorant fa molt bona olor, el meu marit també el gasta; aquestes galetes són molt bones, als meus fills els agrada molt, etc... Tots aquests comentaris, no obstant, no els feia en veu baixa, en petit comitè, no senyor, de fet, semblava com si volgués compartir els seus gustos, i la meva compra, amb la resta de la gent que feia cua en la mateixa caixa, i la gent de un parell o tres de caixes més enllà. Jo, a tot això, intentava posar_hi bona cara, amb un mig somriure dibuixat en el meu rostre, tot esperant que no agafés l'intèrfon per explicar a través dels altaveus de la gran superfície que, un servidor, utilitza el paper de vàter de doble capa.
Molta de la gent del meu voltant feia cares de circumstàncies. Em vaig girar cap a la persona que estava fent cua immediatament darrera meu, buscant una mica de complicitat per part seva, però ell es va limitar a prémer la boca i obrir els ulls en senyal de resignació. Mentrestant la senyora seguia desgranant la meva compra a crits, sense aturador. El meu límit personal el va acabar marcant el carbassó, del que, la caixera, va dir: a mi també m'agrada molt el carbassó, però no en puc menjar gaire perquè em restreny molt i després no puc anar de ventre. En aquell precís instant vaig ser molt conscient de que, quan em mengés aquell maleït carbassó, no podria evitar pensar en la flora intestinal de la senyora que me l'estava cobrant. Vaig tocar fons. Vaig deixar de somriure i em vaig limitar a esperar a que acabés de passar la resta de productes, m'entres ella anava comentant la jugada, per marxar d'aquella caixa, sense mirar enrere, i amb la ferma intenció de no tornar-hi mai més.
Des d'aquell dia, sempre que vaig al super, abans d'anar a pagar miro qui hi ha a les caixes i, en el cas de que ella estigui treballant en aquell moment, no m'importa acabar en una altra caixa, per més gent que hi estigui fent cua.
Tot i això, però, ben mirat, el cert és que encara hem estat de sort de que aquesta senyora decidís treballar com a caixera d'un super. Imagineu-vos per un moment què hagués passat si hagués decidit dirigir la seva carrera laboral cap a altres àmbits. Si hagués treballat en una farmàcia: Ah! aquesta crema per la picor de les morenes és fantàstica, pensi que jo les tenia com els ous dels gremlins quan es tornen dolents i ara ni les noto; si hagués treballat com a uròloga: Això està bastant negre, però no pateixi perquè jo encara ho tinc pitjor, quan acabem li passaré un vídeo de la meva pròpia exploració; si hagués treballat com a camell: Aquestes pastilles d'speed són super potents, a casa agraden molt, l'altre dia ni vam donar una al gat, per fer una broma, i encara no ha baixat del sostre; o si hagués treballat en un sex-shop: Aquest vibrador és meravellós, jo no el faig servir perquè es de la mateixa mida que el pollot del meu marit i jo soc més de saturadors anals, però la meva neboda n'està molt contenta.