No m'agrada sentar-me en cadires que han estat escalfades per culs que pertanyen a terceres persones.

Tothom s’hi ha trobat alguna vegada. Ja sigui a la feina, quan un company et demana que t’asseguis un moment en el seu lloc de treball per a repassar junts una qüestió, o en un sopar amb un grup d’amics en el qual, en un moment donat, t’has de canviar de seient. Allà està. L’escalfor aliena que pertany a un cul que no és el teu!

Els humans som animals de sang calenta, però reconec que l’escalfor provocada per un cul que no t’és propi i que es manté latent sobre el seient esperant la seva víctima amb la sinistre finalitat d’experimentar un dramàtic contrast de temperatures, és una de les experiències quotidianes més desagradables que pot afrontar un individu de bé. És quelcom que notes tot just diposites les natges sobre la cadira i comprens que no et trobes en terreny verge. I comences, irremeiablement, a visualitzar mentalment el cul de la persona que ha ocupat el lloc abans que tu, en el cas de que de l’escalfor en coneguis la procedència. Però tant n’és, perquè tan sols en queden les restes de la seva presència en forma d’escalfor.

Suposo que també deu influir el tipus de seient sobre el qual t’has de seure. Lamentablement desconec el grau de relació entre l’escalfor de cul i el material d’una cadira per a poder valorar quin vindria a ser el més escaient per a minimitzar la desagradable sensació.

I és que al cap i a la fi, un ja sap que la batalla la te guanyada i que tard o d’hora l’escalfor pròpia acabarà derrotant l’escalfor provocada pel cul forani, però durant aquells instants en els que hom creu que no serà capaç de controlar la situació i pugna per guanyar territorietat lluitant frec a frec amb l’escalfor extranya, tot s’acaba fent molt coll amunt.