El final de una quimera

Com ens hem de veure...

Lectures de nit

Darrerament estic llegint bastant. No es tracta d'una qüestió de saciar les meves ànsies de coneixement o de voler entrar en cap mena d'elit cultural. És més aviat un tema de insomni. I és que quan un no pot dormir ha de fer front a la mateixa decisió que s'havia de prendre, ja fa anys, al poc d'entrar a l'institut: números o lletres? Comptar ovelles o llegir una mica? Si acaba essent una d'aquelles nits difícils el més segur és que et passis a mixtes.

De jove llegia molt. A casa meva feia certa gràcia i tot. Ho veien com una condició estrafolària. Vaig començar, com molta gent, amb El zoo del Pitus i a partir de llavors ja no vaig poder parar. Llegia molts llibres de terror, amb monstres fantàstics, alguns de ciència ficció. Eren francament terribles, però els recordo amb certa estima. Recordo que hi havia una col·lecció de llibres que es deien "Horror" que agrupaven un bon nombre de relats del gènere. Amb vampirs i homes llop a les portades i feien el mateix mal al cervell si els llegies com si algú tels tirava pel cap. A més, per vendre el producte, a la portada afegien frases de l'estil: "con un relato inédito de Stephen King" o "con un relato inédito de Stephen King firmado con el seudónimo de Richard Bachman" o "Stephen King usó un ejemplar de este libro para falcar una mesa de su casa que le cojeaba". I tu anaves i el compraves i el consumies a gran velocitat esperant arribar a la història inèdita tant publicitada que era igual de lamentable que la resta però el teu cervell no detectava que era un placebo i acabaves comentant amb els teus amics lo brillant que era la història en qüestió.

Fa certa gràcia perquè veig que, tot i el temps que ha passat les coses no han canviat massa. Els vampirs i els homes llop continuen estan de moda i es continuen venent més llibres, més que mai fins i tot, amb ells com a protagonistes. El problema és que ara ja no fan por. Bé, sí que en fan, però d'una altra manera. Ara els vampirs són joves, atractius, elegants, romàntics i no tenen res millor a fer per a malgastar la seva immortalitat qua anar a classe a l'institut. Ara ja no es cremen quan els toca la llum del sol, ara brillem com a diamants. Ara les joves ja no fugen dels seus ullals, ara es llencen als seus braços. No puc evitar tenir la sensació que vaig viure la meva joventut en una època molt millor que l'actual.

Amb el temps vaig anar perdent el gust i l'hàbit per la lectura. I justament ara que tothom sembla estar d'acord en què això dels llibres té els dies comptats, jo m'hi torno a enganxar. Suposo que, simplement, són ganes de portar la contrària.

La caixera del súper.

Hi ha una caixera, en el supermercat on vaig a comprar, que em parla més del estrictament necessari. Intentaré explicar-me.
Acostumo a fer la compra setmanal en el mateix establiment des de fa un cert temps però, d'ençà unes setmanes enrere, han contractat a una caixera nova que es mostra extraordinàriament afable amb els clients, amb qui li agrada entaular conversa. Soc plenament conscient que això no hauria de ser un punt negatiu, però el problema és que en el seu afany per buscar la complicitat amb el client, la senyora, molt sovint, acaba valorant la compra realitzada per aquest. D'aquesta manera, l'altre dia, mentre anava passant els productes pel lector de codis de barres, anava deixant anar comentaris de l'estil: aquest desodorant fa molt bona olor, el meu marit també el gasta; aquestes galetes són molt bones, als meus fills els agrada molt, etc... Tots aquests comentaris, no obstant, no els feia en veu baixa, en petit comitè, no senyor, de fet, semblava com si volgués compartir els seus gustos, i la meva compra, amb la resta de la gent que feia cua en la mateixa caixa, i la gent de un parell o tres de caixes més enllà. Jo, a tot això, intentava posar_hi bona cara, amb un mig somriure dibuixat en el meu rostre, tot esperant que no agafés l'intèrfon per explicar a través dels altaveus de la gran superfície que, un servidor, utilitza el paper de vàter de doble capa.
Molta de la gent del meu voltant feia cares de circumstàncies. Em vaig girar cap a la persona que estava fent cua immediatament darrera meu, buscant una mica de complicitat per part seva, però ell es va limitar a prémer la boca i obrir els ulls en senyal de resignació. Mentrestant la senyora seguia desgranant la meva compra a crits, sense aturador. El meu límit personal el va acabar marcant el carbassó, del que, la caixera, va dir: a mi també m'agrada molt el carbassó, però no en puc menjar gaire perquè em restreny molt i després no puc anar de ventre. En aquell precís instant vaig ser molt conscient de que, quan em mengés aquell maleït carbassó, no podria evitar pensar en la flora intestinal de la senyora que me l'estava cobrant. Vaig tocar fons. Vaig deixar de somriure i em vaig limitar a esperar a que acabés de passar la resta de productes, m'entres ella anava comentant la jugada, per marxar d'aquella caixa, sense mirar enrere, i amb la ferma intenció de no tornar-hi mai més.
Des d'aquell dia, sempre que vaig al super, abans d'anar a pagar miro qui hi ha a les caixes i, en el cas de que ella estigui treballant en aquell moment, no m'importa acabar en una altra caixa, per més gent que hi estigui fent cua.
Tot i això, però, ben mirat, el cert és que encara hem estat de sort de que aquesta senyora decidís treballar com a caixera d'un super. Imagineu-vos per un moment què hagués passat si hagués decidit dirigir la seva carrera laboral cap a altres àmbits. Si hagués treballat en una farmàcia: Ah! aquesta crema per la picor de les morenes és fantàstica, pensi que jo les tenia com els ous dels gremlins quan es tornen dolents i ara ni les noto; si hagués treballat com a uròloga: Això està bastant negre, però no pateixi perquè jo encara ho tinc pitjor, quan acabem li passaré un vídeo de la meva pròpia exploració; si hagués treballat com a camell: Aquestes pastilles d'speed són super potents, a casa agraden molt, l'altre dia ni vam donar una al gat, per fer una broma, i encara no ha baixat del sostre; o si hagués treballat en un sex-shop: Aquest vibrador és meravellós, jo no el faig servir perquè es de la mateixa mida que el pollot del meu marit i jo soc més de saturadors anals, però la meva neboda n'està molt contenta.

Bones festes

Durant aquestes festes de Nadal he pogut comprovar que existeix un fenomen que va començar a produir-se l'any passat i que, de nou, aquesta recta final de dos mil onze ha tornat a treure el cap. Quan procedeixo a la protocol·lària entrega de regals, juntament amb la meva parella, dirigits a altres membres de la meva família, política o no, els receptors de l'obsequi ens ho agraeixen cordialment a tots dos, però demostren molta més gratitud i efussivitat cap a ella deixant-me a mi una mica de banda.
No faria falta ni dir que tots els regals els havia comprat ella i que, a mi, anar a comprar els regals per a la meva família, política o no, em fa tanta il·lusió com que un exèrcit para-militar assaltés casa meva i procedís a torturar-me de forma reiterada i obsessiva durant tota una setmana com a mínim. Però no és menys cert que tot i que em fastiguegi aquest absurd intercanvi de mercaderies embolcallades amb papers vistosos i de contra-valor similar, jo faig l'esforç titànic de presentar-me en aquests ostentosos dinars, de fer bona cara tot i arrastrar una notòria ressaca i de treballar-me, el dia anterior davant el mirall, les meves cares de sorpresa/satisfacció davant els seus regals (de contra-valor similar) que, òbviament, no em produeixen cap mena d'emoció.
Ben mirat, tampoc és que els pugui culpar massa.
Lamento sonar tant tòpic.
I que consti que a mi això del Nadal ja m'està bé, sempre i quan no en tingués que participar tant... activament.

Perruqueries

Recentment he hagut de fer front a un dels majors trasbalsos personals a què ha d'encarar un home adult: he hagut de canviar de perruquer.
I és que el que fins ara havia sigut qui em tallava els cabells ha deixat el negoci per un motiu tant vàlid com aclaparador: li ha tocat la loteria. Leaving la vida loca. You know.
Començava llavors un llarg i feixuc periple, com una espècie de lenta travessia pel desert, en busca d'un nou establiment que em donés acollida i em permetés dipositar els meus cabells sobrants en el seu terra enrajolat a canvi d'una mòdica suma de diners.
El primer que es fa en aquests casos és preguntar en el teu entorn més proper, però les opcions que em van donar no em van acabar de convèncer i tot i que vaig arribar a provar alguna de les perruqueries recomanades no m'hi acabava de sentir còmode. Un d'aquests locals era un lloc que intentava transmetre modernitat a crits, amb grans cartells de noies joves amb pentinats futuristes i mirades perdudes cap a l'infinit. Només entrar em va atendre una espècie de madame i després d'explicar-li que em volia tallar el cabell em va preguntar si tenia preferència per alguna de les noies en concret i si precisava alguna mena de servei en especial. Em vaig limitar a negar amb el cap, aixecant els braços i mostrant-li els palmells de les meves mans, tot assegurant-li que jo l'únic que volia era que em tallessin el cabell. La senyora amb aspecte de madame es va mig ofendre. No hi he tornat més.
Passat un temps el meu volum capil·lar començava a ser seriosament preocupant. A més va coincidir en un moment en què, voluntàriament, vaig optar per deixar d'afaitar-me i la gent ja em començava a donar monedes pel carrer. La situació era crítica. Per sort un dia, tot passejant, vaig passar per davant d'una petita perruqueria amb aspecte de les de tota la vida, d'aquelles en les que els models de les fotografies de la porta ja fa anys que van morir de vells. Tenia un aspecte sòrdit que, irremeiablement, em va atraure cap a ella.
L'establiment estava regentat per un matrimoni de mitjana edat i no hi havia cap client en aquell instant. M'hi vaig quedar.
Tot tenia un aspecte com d'una altra època i estava desendreçat, però com a mínim es veia net (qualitat que, tot sovint, menyspreem per indispensable). La dona m'intentava donar conversa però com que jo em limitava a respondre amb monosíl·labs, la perruquera, va acabar optant pel monòleg: sobre com està el sector, que si avui en dia tot són perruqueries unisex, que si té molts clients que són alumnes d'una facultat propera, que si al bar on solia anar a fer el cafè ara ho porten uns xinesos... Tocava totes les tecles. De tant en tant li preguntava algo al seu marit, de qui vaig deduir que el seu nom era Paco, que es limitava a respondre-li amb sorprenents sons guturals de l'estil: mmm, ahhh, pfffff. Era evident que es complementaven a la perfecció. Era una escena fantàstica.
Estava acabant quan va entrar un altre client. Es notava que era dels habituals perquè, d'una forma absolutament incomprensible, encaixava perfectament amb el local. Era un home gran que no va deixar de somriure ni un sol instant, ni tant sols m'entres explicava sorprenents batalletes que vaig ser incapaç d'assimilar.
Ja estava a punt per pagar quan la senyora em va preguntar si volia que m'obrissin una fitxa i, literalment, va treure una fitxa, d'aquelles antigues, per apuntar a boli el meu nom i el tallat que m'havien fet. Res d'ordenadors. Evidentment que volia que m'obrissin una fitxa! Jo també volia formar part del seu món.

Diners a les butxaques

Suposo que tothom ha patit en alguna ocasió la desagradable experiència de despertar-se el dia després d'una nit de festa amb un més que incipient mal de cap i una flagrant incapacitat per aconseguir recordar com va acabar la jornada anterior. Benvinguts al meu món.

Un s'asseu als peus del seu llit, intentant visualitzar com va anar la cosa, però tant sols aconsegueix recuperar imatges desordenades sense un fil conductor clar, més enllà de l'alcohol. Per intentar posar una mica d'ordre en el nostre cap, el més senzill serà anar a comprovar les butxaques dels nostres pantalons per veure què hi podem trobar. En funció dels diners que hi restin podrem situar la nit en un dels tres nivells que, a continuació, passem a analitzar:

Nivell 1) Hi trobem bitllets petits i arrugats. Va ser una bona nit. Només queden bitllets de cinc o, com a màxim, un de deu, el que vol dir que en una de les últimes rondes que vam pagar ja anàvem tant beguts que vam passar de guardar els bitllets del canvi a la cartera i els varem guardar directament a la butxaca. Per sort no ens ho vam patejar tot i encara ens queda algo per poguer anar a fer el vermut al migdia.

Nivell 2) No hi trobem diners. Va ser una gran nit. No només ens ho vam gastar tot sinó que, a més, el més probable és que algú ens acabés invitant a una copa davant la nostra insistència i la falta d'efectius econòmics. El més segur és que acabessis la nit amb quatre monedes que devies perdre al treure les claus per entrar a casa.

Nivell 3) No hi ha diners, però hi trobem tiquets de la targeta de crèdit. Una nit de les que fan època. No només t'ho vas gastar tot sinó que a més, vas seguir bevent pagant amb la targeta i el més segur és que acabessis convidant a mig bar. S'ha de comprovar si en el moment de demanar encara podies signar o simplement vas marcar una "x". Acostuma a passar que el següent cap de setmana et començarà a saludar gent que no reconeixeràs però amb qui devies parlar aquella nit.

He de deixar de sortir de nit.

Twitter Kas

Recentment he obert una conta a Twitter. Resulta curiós perquè ni tant sols tinc facebook. Potser hauria hagut de començar per aquest últim, però ja vaig tard i sembla que el Twitter és el què està, ara mateix, més de moda. És una d'aquelles situacions en les quals una senyora gran faria aquell comentari tant recorrent de "i si tothom es tirés per un barranc tu també t'hi tiraries?". Resulta fascinant la tendència de la cultura popular a portar les situacions més banals fins al més absolut dels extrems. Senyora, si tothom es tirés per un barranc cregui'm que segur que hi hauria algo a guanyar.

Tot això del Twitter ve donat perquè recentment m'he comprat un telèfon amb connexió a internet i em veig amb la obligació moral de intentar-hi treure el màxim rendiment possible. Resulta apassionant l'evolució d'internet: de grans processadors, a la torre de l'ordinador, per passar als portàtils i acabar revolucionant els telèfons mòbils. El més segur és que acabem tots amb un xip als collons i obligats a aixecar l'entrecuix per aconseguir cobertura. Al principi resultarà ridícul, però segur que ens acabarà portant divertits equívocs sexuals.

Això del Twitter consisteix en enviar missatges breus de text que la gent podrà llegir, en el cas de que estigui marcat com a seguidor teu. No falla mai: idea gilipolla, negoci assegurat. Així doncs es tracta de seguir a unes persones a la vegada que d’altres et segueixin a tu, el que acaba convertint l'invent en una d'aquelles tant temudes xarxes socials. El principal problema és que no tinc massa clar a qui tinc que seguir, més enllà dels més típics que, suposo, deu tenir la gran majoria de la gent, ni ningú m'està seguint a mi. És un peix que es mossega la cua. De fet només estic seguint a set personatges i tant sols tinc un seguidor, una noia que tot sembla indicar que viu a Estats Units i ni tant sols parla el meu idioma. Els camins del Twitter son inescrutables.

El fenomen, no obstant, no deixa de resultar curiós. Una persona pot arribar a estar encantada d’aconseguir un nou seguidor i, probablement, si aquesta mateixa persona es trobés el seu seguir en un carrer fosc i de nit sense saber qui és, el més segur és que canviés de vorera.

Llavors hi ha l'altre tema, el de saber què has de dir en els missatges: estic al cinema, estic de festa, estic dinant, estic en un prostíbul clandestí intentant negociar el preu... tantes possibilitats i tant poc interessants. Tot i això hi ha gent que se'n fa un fart d'enviar missatges d'aquest tipus, veient-se en la imperiosa necessitat de compartir la seva activitat diària. S'ha de reconèixer que n'hi ha que tenen més gràcia que d'altres i alguns resulten fins i tot divertits.

La tecnologia avança i ja queda menys per a què les màquines es facin amb el poder i acabin exterminant a la raça humana. Probablement ens tiraran a tots per un barranc gegant.

No obstant, per si a algú li interessa, a Twitter, jonoseballar.