Fer el cim

No sóc un atleta.

Ben mirat seria més correcte dir que estic a anys llum de ser el que, en termes normals, es considera un atleta tipus. Fins i tot es podria arribar a puntualitzar que, si pel cas, agaféssim com a mostra el pitjor atleta, preferiblement viu, que poguéssim arribar a trobar sobre la capa de la terra i comparéssim el seu estat físic amb el meu, segurament la meva autoestima resultaria extraordinàriament derrocada sense cap mena de pietat ni consol. De fet, ben mirat, gairebé podríem treure de l’equació això de “preferiblement viu”.

Això no obstant, molt de tant en tant, i habitualment coaccionat per la meva xicota gràcies a tota mena de xantatges emocionals, acostumo a fer alguna sortida per la muntanya. La muntanya està bé, ho reconec, però malauradament té un problema de base: fa pujada.

En aquests casos la meva xicota no acostuma a cansar-se massa (degut a què, sospito, té les seves pulsacions en números negatius), mentre que jo m’arrossego pel terra de la forma més miserable i llastimera possible, emanant suor a escala industrial, provocant vergonya aliena, entre súpliques i plors, demanant desconsoladament poder tornar enrere, mentre no paro d’intentar recuperar l’alè perdut, a base d’absorbir grans glopades d’aire, per intentar donar una mica de respir als meus pulmons que sento, dins meu, com si es trobessin en putes flames.

Tot i aquest lamentable espectacle que faria avergonyir a qualsevol persona amb un mínim de dignitat moral (per sort no és el cas), acostumo a arribar al cim/coll/mirador/vista maca de treure la càmera i fer una d’aquelles fotografies amb funció panoràmica. És el moment de màxima satisfacció personal, de triomf sobre els elements, de la complaença per l’objectiu assolit, d’assaborir el gust dolç de la victòria en els llavis i de col·locar la teva mà plana sobre els ulls, a manera de visera, per contemplar el majestuós espectacle que ens ofereix la mare natura en tota la seva esplendor. Efectivament, és aquell moment en què ja no recordes el recent patiment i penses que ets un super-home capaç d’enfrontar-se a tota mena de perills. Aquell moment en què penses que “el último superviviente” és una puta tòtila al teu costat.

Lamentablement el que sol passar a continuació és que després de fer un esforç físic que un servidor tendeix a considerar poc menys que d’inhumà, de cop me n’adono que al meu voltant sempre sol haver-hi un d’aquests quatre tipus de persones: a) un ancià de més de 80 anys; b) un nen menor de 5 anys; c) un senyor amb crosses; o d) una senyora coixa amb una sola de sabata amb molt més volum que l’altre.

I és que després de les penúries que haig d’afrontar pujant la merda de muntanya, una vegada a dalt, mostrant un aspecte miserable, a la vegada que intento recuperar una respiració absolutament desbocada, a sobre, em priven de la mínima satisfacció de creurem capaç d’afrontar una fita esportiva de nivell. A aquest pas mai arribaré a ser el pitjor atleta del planeta.

Ressaca

Ressaca: "Mal de cap i malestar general que hom experimenta al cap d'unes hores d'haver consumit un excés d'alcohol".

Soc molt conscient que, degut al to i la temàtica d’algunes de les precedents entrades d’aquest bloc, les persones que puguin llegir-les s’hauran fet l’equivocada percepció de que, un servidor, és el que clínicament es coneix com a: un putu borratxo de merda. Res més allunyat de la realitat. De fet, deu de cada deu dentistes consultats arran d’aquesta temàtica, m’han acabat penjant el telèfon. L’estadística no enganya. Sigui quina sigui.

I és que ja no soc aquell jovenet aixalabrat que era abans i ara tinc tendència a mesurar molt més els meus actes i les meves paraules (abans les mesurava fins el segon gin-tònic i ara ja he aconseguit mesurar-les fins el tercer). No obstant, el diumenge passat em vaig despertar amb una d'aquelles ressaques de les que fan època, que provoquen intenses punxades en el teu malmès cervell, que et lliguen, sense necessitat de cadenes, al sofà de casa teva fent palesa una preocupant falta de ganes de vida social i que et fan jurar i perjurar, amb el puny tancat, en alt, i la mirada perduda cap a l'infinit, que mai més tornaràs a provar una gota de licor. I us asseguro que, en aquell precís instant, fins i tot t'ho creus. Durant uns breus segons.

La qüestió és que la nit anterior tampoc és que fos una d'aquelles que fan època, en la que et treuen dels bars en braços i entre aplaudiments (entre segurates i hòsties com a pans). Què va! Simplement vaig a anar a casa d'uns amics a sopar, vam jugar una partida al "trivial" i en acabat me'n vaig anar a dormir. Tot molt normal i sensat. Molt d'algú de la meva edat.

Per la tarda, després de molts i dolorosos intents, vaig aconseguir activar-me i vaig sortir al carrer. Ens vam veure amb l'anfitrió de la nit anterior, que em va explicar tot el que havíem begut, que l'havíem deixat sense existències i que va haber-hi un moment de la nit en el que va dubtar entre anar a la benzinera més propera per renovar existències o trucar als mossos perquè desallotgessin el seu pis, que la partida del trivial que el meu grup anava guanyant per 5 quesitos a 1, la vam acabar perdent de forma miserable, i que ens va veure abandonar casa seva, passades les tres de la matinada, entre crits sobre anar a certa discoteca però que, tot i això, vam enfilar el carrer en direcció contrària i amb rumb desconegut.

Però jo és que no soc així...

Madurar

No sé molt bé com a passat, però el fet és que he passat del típic "encara ets massa jove per arribar a aquestes hores" al temible "ja ets massa gran per arribar a aquestes hores". Què ha passat? En quin moment s'ha fet el canvi? Realment no recordo un període de temps concret en el que a casa meva em comentessin "les set del matí? collonut, has arribat a l'hora perfecta, xoca-la!". És que això d'arribar a casa a un determinat moment funciona de la mateixa forma que les hores de sol dels dies que es van allargant fins que arriba un moment en què comencen a retrocedir? Quin va ser el meu solstici d'hores per arribar tard? Per què no se'm va informar degudament?

I és que darrerament tendeixo a escoltar de manera massa habitual la paraula "madurar". Es fan referència a aquells amics que han començat a posar seny i han creat una família i constantment em tendeixen a recordar la meva edat. Madurar? Mai m'ha agradat que em comparin amb una fruita...

A més, clar que he madurat! He passat de les xibeques de litre i el kalimotxo a les pintes de Guinness i els gin-tònics. Això és una evolució clara i no la d'en Son Goku a super guerrer! Madurar...

Jo no sé somriure

Ja saben que diuen: renovar-se o morir. Davant d'aquesta diatriba no vaig tenir més remei que anar a renovar el meu carnet d'identitat.

Degut al fet que, suposo jo, no gaudeixo de la suficient autoestima, mai disposo de fotos meves a la cartera. Així doncs, un moment abans d'entrar a renovar el meu D.N.I. vaig anar a realitzar la protocol·lària sessió fotogràfica en la que un senyor de personalitat gris, en un establiment d'ambientació gris, es disposa a realitzar quatre fotografies de mida estàndard per poder procedir a la burocràtica renovació. Lamentablement l'home que regentava l'establiment en el que vaig anar a petar, tenia el dia... creatiu.

Una vegada li vaig exposar el que necessitava, el fotògraf em va fer seure en un tamboret estratègicament situat davant de l'objectiu de la seva càmera. Em vaig mig preparar per a la fotografia quan, l'home, intentant fer-se el simpàtic i mostrant totes les seves dents, em va demanar que somrigués una mica. Amablement vaig rebutjar la seva proposta. Es tractava de realitzar una fotografia de carnet, no d'una instantània amb voluntat de ser emmarcada i penjada en un lloc preferencial del menjador de casa de la meva mare amb la clara intenció de ser contemplada per totes i cada una de les visites que pogués tenir. No. Simplement es tractava d'una fotografia de mida carnet per a poder ser identificat en el provable cas de causar algun tipus d'aldarull públic ocasional, conseqüència d'una ingesta massiva d'alcohol. Realment no necessitava comentar, amb l'agent que em prengués declaració, lo afavorit que havia quedat en la meva foto de carnet. 

Però el senyor insistia. Sorprenentment s'ho va agafar com un repte personal. El fotògraf, amb vocació de showman, volia fer-me riure a qualsevol preu. Jo només volia sentir un click, veure un flash, pagar, donar les bones tardes i marxar ràpidament d'aquell sòrdid establiment. Finalment l'home, tot aixecant el dit índex, va declarar: tinc una cosa que mai falla per fer riure a la gent. Va mirar a través de la seva càmera i amb una veu més aguda del normal va dir: crisi! 

La voluntat d'aquell home per fer-me riure dotava l'escena d'una tristor infinita que ho omplia tot. Finalment vaig optar per fer el més sensat en aquelles circumstàncies: cedir. Veia que la seva perseverança no afluixava i em feia por pensar quants nous trucs guardava a la màniga (titelles?, globus amb formes d'animals? dvds amb els millors moments de Cruz y Raya?). Així doncs vaig activar els músculs de la comissura dels meus llavis per dibuixar un breu somriure amb l'esperança que fos suficient. Ho va ser. Click. Flash.

Mentre em cobrava a l'home se'l veia satisfet de sí mateix. En el fons els dos havíem aconseguit els nostres objectius: jo tenia una fotografia i ell un somriure. Per fi estava en disposició d'anar a renovar el meu carnet. Però això ja és una altra història... 

El final de una quimera

Com ens hem de veure...

Lectures de nit

Darrerament estic llegint bastant. No es tracta d'una qüestió de saciar les meves ànsies de coneixement o de voler entrar en cap mena d'elit cultural. És més aviat un tema de insomni. I és que quan un no pot dormir ha de fer front a la mateixa decisió que s'havia de prendre, ja fa anys, al poc d'entrar a l'institut: números o lletres? Comptar ovelles o llegir una mica? Si acaba essent una d'aquelles nits difícils el més segur és que et passis a mixtes.

De jove llegia molt. A casa meva feia certa gràcia i tot. Ho veien com una condició estrafolària. Vaig començar, com molta gent, amb El zoo del Pitus i a partir de llavors ja no vaig poder parar. Llegia molts llibres de terror, amb monstres fantàstics, alguns de ciència ficció. Eren francament terribles, però els recordo amb certa estima. Recordo que hi havia una col·lecció de llibres que es deien "Horror" que agrupaven un bon nombre de relats del gènere. Amb vampirs i homes llop a les portades i feien el mateix mal al cervell si els llegies com si algú tels tirava pel cap. A més, per vendre el producte, a la portada afegien frases de l'estil: "con un relato inédito de Stephen King" o "con un relato inédito de Stephen King firmado con el seudónimo de Richard Bachman" o "Stephen King usó un ejemplar de este libro para falcar una mesa de su casa que le cojeaba". I tu anaves i el compraves i el consumies a gran velocitat esperant arribar a la història inèdita tant publicitada que era igual de lamentable que la resta però el teu cervell no detectava que era un placebo i acabaves comentant amb els teus amics lo brillant que era la història en qüestió.

Fa certa gràcia perquè veig que, tot i el temps que ha passat les coses no han canviat massa. Els vampirs i els homes llop continuen estan de moda i es continuen venent més llibres, més que mai fins i tot, amb ells com a protagonistes. El problema és que ara ja no fan por. Bé, sí que en fan, però d'una altra manera. Ara els vampirs són joves, atractius, elegants, romàntics i no tenen res millor a fer per a malgastar la seva immortalitat qua anar a classe a l'institut. Ara ja no es cremen quan els toca la llum del sol, ara brillem com a diamants. Ara les joves ja no fugen dels seus ullals, ara es llencen als seus braços. No puc evitar tenir la sensació que vaig viure la meva joventut en una època molt millor que l'actual.

Amb el temps vaig anar perdent el gust i l'hàbit per la lectura. I justament ara que tothom sembla estar d'acord en què això dels llibres té els dies comptats, jo m'hi torno a enganxar. Suposo que, simplement, són ganes de portar la contrària.

La caixera del súper.

Hi ha una caixera, en el supermercat on vaig a comprar, que em parla més del estrictament necessari. Intentaré explicar-me.
Acostumo a fer la compra setmanal en el mateix establiment des de fa un cert temps però, d'ençà unes setmanes enrere, han contractat a una caixera nova que es mostra extraordinàriament afable amb els clients, amb qui li agrada entaular conversa. Soc plenament conscient que això no hauria de ser un punt negatiu, però el problema és que en el seu afany per buscar la complicitat amb el client, la senyora, molt sovint, acaba valorant la compra realitzada per aquest. D'aquesta manera, l'altre dia, mentre anava passant els productes pel lector de codis de barres, anava deixant anar comentaris de l'estil: aquest desodorant fa molt bona olor, el meu marit també el gasta; aquestes galetes són molt bones, als meus fills els agrada molt, etc... Tots aquests comentaris, no obstant, no els feia en veu baixa, en petit comitè, no senyor, de fet, semblava com si volgués compartir els seus gustos, i la meva compra, amb la resta de la gent que feia cua en la mateixa caixa, i la gent de un parell o tres de caixes més enllà. Jo, a tot això, intentava posar_hi bona cara, amb un mig somriure dibuixat en el meu rostre, tot esperant que no agafés l'intèrfon per explicar a través dels altaveus de la gran superfície que, un servidor, utilitza el paper de vàter de doble capa.
Molta de la gent del meu voltant feia cares de circumstàncies. Em vaig girar cap a la persona que estava fent cua immediatament darrera meu, buscant una mica de complicitat per part seva, però ell es va limitar a prémer la boca i obrir els ulls en senyal de resignació. Mentrestant la senyora seguia desgranant la meva compra a crits, sense aturador. El meu límit personal el va acabar marcant el carbassó, del que, la caixera, va dir: a mi també m'agrada molt el carbassó, però no en puc menjar gaire perquè em restreny molt i després no puc anar de ventre. En aquell precís instant vaig ser molt conscient de que, quan em mengés aquell maleït carbassó, no podria evitar pensar en la flora intestinal de la senyora que me l'estava cobrant. Vaig tocar fons. Vaig deixar de somriure i em vaig limitar a esperar a que acabés de passar la resta de productes, m'entres ella anava comentant la jugada, per marxar d'aquella caixa, sense mirar enrere, i amb la ferma intenció de no tornar-hi mai més.
Des d'aquell dia, sempre que vaig al super, abans d'anar a pagar miro qui hi ha a les caixes i, en el cas de que ella estigui treballant en aquell moment, no m'importa acabar en una altra caixa, per més gent que hi estigui fent cua.
Tot i això, però, ben mirat, el cert és que encara hem estat de sort de que aquesta senyora decidís treballar com a caixera d'un super. Imagineu-vos per un moment què hagués passat si hagués decidit dirigir la seva carrera laboral cap a altres àmbits. Si hagués treballat en una farmàcia: Ah! aquesta crema per la picor de les morenes és fantàstica, pensi que jo les tenia com els ous dels gremlins quan es tornen dolents i ara ni les noto; si hagués treballat com a uròloga: Això està bastant negre, però no pateixi perquè jo encara ho tinc pitjor, quan acabem li passaré un vídeo de la meva pròpia exploració; si hagués treballat com a camell: Aquestes pastilles d'speed són super potents, a casa agraden molt, l'altre dia ni vam donar una al gat, per fer una broma, i encara no ha baixat del sostre; o si hagués treballat en un sex-shop: Aquest vibrador és meravellós, jo no el faig servir perquè es de la mateixa mida que el pollot del meu marit i jo soc més de saturadors anals, però la meva neboda n'està molt contenta.

Bones festes

Durant aquestes festes de Nadal he pogut comprovar que existeix un fenomen que va començar a produir-se l'any passat i que, de nou, aquesta recta final de dos mil onze ha tornat a treure el cap. Quan procedeixo a la protocol·lària entrega de regals, juntament amb la meva parella, dirigits a altres membres de la meva família, política o no, els receptors de l'obsequi ens ho agraeixen cordialment a tots dos, però demostren molta més gratitud i efussivitat cap a ella deixant-me a mi una mica de banda.
No faria falta ni dir que tots els regals els havia comprat ella i que, a mi, anar a comprar els regals per a la meva família, política o no, em fa tanta il·lusió com que un exèrcit para-militar assaltés casa meva i procedís a torturar-me de forma reiterada i obsessiva durant tota una setmana com a mínim. Però no és menys cert que tot i que em fastiguegi aquest absurd intercanvi de mercaderies embolcallades amb papers vistosos i de contra-valor similar, jo faig l'esforç titànic de presentar-me en aquests ostentosos dinars, de fer bona cara tot i arrastrar una notòria ressaca i de treballar-me, el dia anterior davant el mirall, les meves cares de sorpresa/satisfacció davant els seus regals (de contra-valor similar) que, òbviament, no em produeixen cap mena d'emoció.
Ben mirat, tampoc és que els pugui culpar massa.
Lamento sonar tant tòpic.
I que consti que a mi això del Nadal ja m'està bé, sempre i quan no en tingués que participar tant... activament.

Perruqueries

Recentment he hagut de fer front a un dels majors trasbalsos personals a què ha d'encarar un home adult: he hagut de canviar de perruquer.
I és que el que fins ara havia sigut qui em tallava els cabells ha deixat el negoci per un motiu tant vàlid com aclaparador: li ha tocat la loteria. Leaving la vida loca. You know.
Començava llavors un llarg i feixuc periple, com una espècie de lenta travessia pel desert, en busca d'un nou establiment que em donés acollida i em permetés dipositar els meus cabells sobrants en el seu terra enrajolat a canvi d'una mòdica suma de diners.
El primer que es fa en aquests casos és preguntar en el teu entorn més proper, però les opcions que em van donar no em van acabar de convèncer i tot i que vaig arribar a provar alguna de les perruqueries recomanades no m'hi acabava de sentir còmode. Un d'aquests locals era un lloc que intentava transmetre modernitat a crits, amb grans cartells de noies joves amb pentinats futuristes i mirades perdudes cap a l'infinit. Només entrar em va atendre una espècie de madame i després d'explicar-li que em volia tallar el cabell em va preguntar si tenia preferència per alguna de les noies en concret i si precisava alguna mena de servei en especial. Em vaig limitar a negar amb el cap, aixecant els braços i mostrant-li els palmells de les meves mans, tot assegurant-li que jo l'únic que volia era que em tallessin el cabell. La senyora amb aspecte de madame es va mig ofendre. No hi he tornat més.
Passat un temps el meu volum capil·lar començava a ser seriosament preocupant. A més va coincidir en un moment en què, voluntàriament, vaig optar per deixar d'afaitar-me i la gent ja em començava a donar monedes pel carrer. La situació era crítica. Per sort un dia, tot passejant, vaig passar per davant d'una petita perruqueria amb aspecte de les de tota la vida, d'aquelles en les que els models de les fotografies de la porta ja fa anys que van morir de vells. Tenia un aspecte sòrdit que, irremeiablement, em va atraure cap a ella.
L'establiment estava regentat per un matrimoni de mitjana edat i no hi havia cap client en aquell instant. M'hi vaig quedar.
Tot tenia un aspecte com d'una altra època i estava desendreçat, però com a mínim es veia net (qualitat que, tot sovint, menyspreem per indispensable). La dona m'intentava donar conversa però com que jo em limitava a respondre amb monosíl·labs, la perruquera, va acabar optant pel monòleg: sobre com està el sector, que si avui en dia tot són perruqueries unisex, que si té molts clients que són alumnes d'una facultat propera, que si al bar on solia anar a fer el cafè ara ho porten uns xinesos... Tocava totes les tecles. De tant en tant li preguntava algo al seu marit, de qui vaig deduir que el seu nom era Paco, que es limitava a respondre-li amb sorprenents sons guturals de l'estil: mmm, ahhh, pfffff. Era evident que es complementaven a la perfecció. Era una escena fantàstica.
Estava acabant quan va entrar un altre client. Es notava que era dels habituals perquè, d'una forma absolutament incomprensible, encaixava perfectament amb el local. Era un home gran que no va deixar de somriure ni un sol instant, ni tant sols m'entres explicava sorprenents batalletes que vaig ser incapaç d'assimilar.
Ja estava a punt per pagar quan la senyora em va preguntar si volia que m'obrissin una fitxa i, literalment, va treure una fitxa, d'aquelles antigues, per apuntar a boli el meu nom i el tallat que m'havien fet. Res d'ordenadors. Evidentment que volia que m'obrissin una fitxa! Jo també volia formar part del seu món.

Diners a les butxaques

Suposo que tothom ha patit en alguna ocasió la desagradable experiència de despertar-se el dia després d'una nit de festa amb un més que incipient mal de cap i una flagrant incapacitat per aconseguir recordar com va acabar la jornada anterior. Benvinguts al meu món.

Un s'asseu als peus del seu llit, intentant visualitzar com va anar la cosa, però tant sols aconsegueix recuperar imatges desordenades sense un fil conductor clar, més enllà de l'alcohol. Per intentar posar una mica d'ordre en el nostre cap, el més senzill serà anar a comprovar les butxaques dels nostres pantalons per veure què hi podem trobar. En funció dels diners que hi restin podrem situar la nit en un dels tres nivells que, a continuació, passem a analitzar:

Nivell 1) Hi trobem bitllets petits i arrugats. Va ser una bona nit. Només queden bitllets de cinc o, com a màxim, un de deu, el que vol dir que en una de les últimes rondes que vam pagar ja anàvem tant beguts que vam passar de guardar els bitllets del canvi a la cartera i els varem guardar directament a la butxaca. Per sort no ens ho vam patejar tot i encara ens queda algo per poguer anar a fer el vermut al migdia.

Nivell 2) No hi trobem diners. Va ser una gran nit. No només ens ho vam gastar tot sinó que, a més, el més probable és que algú ens acabés invitant a una copa davant la nostra insistència i la falta d'efectius econòmics. El més segur és que acabessis la nit amb quatre monedes que devies perdre al treure les claus per entrar a casa.

Nivell 3) No hi ha diners, però hi trobem tiquets de la targeta de crèdit. Una nit de les que fan època. No només t'ho vas gastar tot sinó que a més, vas seguir bevent pagant amb la targeta i el més segur és que acabessis convidant a mig bar. S'ha de comprovar si en el moment de demanar encara podies signar o simplement vas marcar una "x". Acostuma a passar que el següent cap de setmana et començarà a saludar gent que no reconeixeràs però amb qui devies parlar aquella nit.

He de deixar de sortir de nit.

Twitter Kas

Recentment he obert una conta a Twitter. Resulta curiós perquè ni tant sols tinc facebook. Potser hauria hagut de començar per aquest últim, però ja vaig tard i sembla que el Twitter és el què està, ara mateix, més de moda. És una d'aquelles situacions en les quals una senyora gran faria aquell comentari tant recorrent de "i si tothom es tirés per un barranc tu també t'hi tiraries?". Resulta fascinant la tendència de la cultura popular a portar les situacions més banals fins al més absolut dels extrems. Senyora, si tothom es tirés per un barranc cregui'm que segur que hi hauria algo a guanyar.

Tot això del Twitter ve donat perquè recentment m'he comprat un telèfon amb connexió a internet i em veig amb la obligació moral de intentar-hi treure el màxim rendiment possible. Resulta apassionant l'evolució d'internet: de grans processadors, a la torre de l'ordinador, per passar als portàtils i acabar revolucionant els telèfons mòbils. El més segur és que acabem tots amb un xip als collons i obligats a aixecar l'entrecuix per aconseguir cobertura. Al principi resultarà ridícul, però segur que ens acabarà portant divertits equívocs sexuals.

Això del Twitter consisteix en enviar missatges breus de text que la gent podrà llegir, en el cas de que estigui marcat com a seguidor teu. No falla mai: idea gilipolla, negoci assegurat. Així doncs es tracta de seguir a unes persones a la vegada que d’altres et segueixin a tu, el que acaba convertint l'invent en una d'aquelles tant temudes xarxes socials. El principal problema és que no tinc massa clar a qui tinc que seguir, més enllà dels més típics que, suposo, deu tenir la gran majoria de la gent, ni ningú m'està seguint a mi. És un peix que es mossega la cua. De fet només estic seguint a set personatges i tant sols tinc un seguidor, una noia que tot sembla indicar que viu a Estats Units i ni tant sols parla el meu idioma. Els camins del Twitter son inescrutables.

El fenomen, no obstant, no deixa de resultar curiós. Una persona pot arribar a estar encantada d’aconseguir un nou seguidor i, probablement, si aquesta mateixa persona es trobés el seu seguir en un carrer fosc i de nit sense saber qui és, el més segur és que canviés de vorera.

Llavors hi ha l'altre tema, el de saber què has de dir en els missatges: estic al cinema, estic de festa, estic dinant, estic en un prostíbul clandestí intentant negociar el preu... tantes possibilitats i tant poc interessants. Tot i això hi ha gent que se'n fa un fart d'enviar missatges d'aquest tipus, veient-se en la imperiosa necessitat de compartir la seva activitat diària. S'ha de reconèixer que n'hi ha que tenen més gràcia que d'altres i alguns resulten fins i tot divertits.

La tecnologia avança i ja queda menys per a què les màquines es facin amb el poder i acabin exterminant a la raça humana. Probablement ens tiraran a tots per un barranc gegant.

No obstant, per si a algú li interessa, a Twitter, jonoseballar.

Port de muntanya

Recentment un dels meus millors amics ha sigut pare d'una preciosa nena. I no és el primer. Aquestes coses sempre em trastoquen. El tema de la paternitat, dintre del meu nucli social d'amistats, sempre l'he visualitzat com la pujada a un port de muntanya d'una cursa ciclista. M'explicaré.
Fa cosa d'un parell d'anys, un dels meus amics va ser pare. Era l'escapat. Va arrencar amb força, però ningú el va seguir, la majoria convençuts de que encara quedava molta muntanya per pujar i que no era el millor moment per atacar. Fa un any, un altre dels meus amics ens va comunicar que també estava esperant una criatura. Segon atac al grup ciclista. Aquesta vegada, no obstant, ràpidament un altre corredor li va sortir a roda, seguint-lo de prop, no deixant que s'escapés en solitari (era el que aquesta setmana ha tingut la nena). Però la cosa no acaba aquí, perquè ja hi han hagut dos escapats més que ens han anunciat que han de ser pares. El grup ciclista s'estira (serp multicolor que ni diuen) i tot fa pensar que, definitivament, s'ha trencat la cursa i cada cop queda menys gent en el gran grup.
Dintre d'aquest gran grup, però, els participants que hi queden es van analitzant els uns als altres, per saber quina és l'estratègia més encertada per afrontar el que queda de pujada. A alguns els veus amb ganes d'atacar en qualsevol moment, uns esperant ordres d'equip, d'altres amb prou feines poden seguir el ritme, portant a sobre una "pájara" important. Jo, directament, porto a sobre a Alfred Hitchcock, que encara pesa més. Llavors hi ha els amics del grup sense parella. Ells no competeixen en aquesta cursa, més aviat serien aquells espectadors, al marge de les carreteres, que durant un bon tros corren al costat dels ciclistes donant-los ànims.
El que resulta innegable és que, cada vegada més, les rampes comencen a tenir un grau de desnivell d'allò més respectable i un, pedalant a un ritme lent però constant, cada cop comença a veure més clar que el més còmode seria pujar a una d'aquestes motos que van retransmeten la cursa.

Jo no sé ballar (ii)

Recordo la segona vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo tenia una d'aquelles edats on, amb la colla, començàvem a freqüentar les discoteques de la meva ciutat, que resultaven ser arbitràriament selectives i hi havia dies que et deixaven entrar i d'altres que et quedaves a fora. En aquest sentit, les portes de les discoteques em recordaven les pel·lícules del far west on, si et demanaven el DNI, era com si et disparessin els dolents i mentre els teus companys es giraven per veure què havia passat, amb un fil de veu els deies que seguissin endavant, que era massa tard per a tu, però que ells encara es podien salvar. -Aneu, seguiu sense mi, deixeu-me aquí i no mireu enrere. I acte seguit els molt mamons es giraven i entraven al local entre somriures (el companyerisme durant l'adolescència, i més si hi havia noies pel mig, fotia fàstic).
Però centrem-nos. Per a un adolescent la sensació d'entrar en un recinte amb llums de colors i una música absurdament elevada i repetitiva on un grup de noies suades amb breus vestits ballen a base de moviments pèlvics sobre unes tarimes estratègicament situades sobre els nostres caps és similar a la d'un jueu ortodox quan arriba a la Meca, un no pot deixar d'assentir amb el cap. En una d'aquestes ocasions en què varem aconseguir travessar tots junts l'anomenada "última frontera", que era la porta d'accés, ens trobàvem estratègicament situats en el punt de la barra des del qual es podia controlar una major part de la superfície del local, per a no perdre detall dels moviments estratègics que hi succeïen. El temps passava entre riures, bromes, copes i tímids intents d'apropaments a persones del sexe contrari quan, de sobte, un dels meus amics, fart de veure com la situació començava a llanguir, ens va llençar a la resta el següent repte: Anem a la pista a ballar! Mamon.
Érem joves, érem dinàmics, érem atrevits i, a més, l'alcohol començava a fer efecte en el nostre raonament. En aquestes circumstancies la pista de ball s'ens va presentar com un terreny verge per explorar i conquerir (afegiré, com de passada, que la majoria de les ties bones del local s'hi trobaven). Així doncs, cap allà que vam anar molt segurs de nosaltres mateixos, fent-nos pas entre la resta de la gent que ballava deixant-se emportar per una música que, probablement, quedaria desfasada i obsoleta al cap de cinc minuts. Potser era l'alcohol, potser eren les llums o potser era la calor, però per un breu instant em va semblar que érem els reis de la pista i que per fi podria vèncer el meu pànic pel ball. Deu segons més tard tornava a ser a la barra.
Una bona estona més tard, els meus amics seguien a la pista mentre jo em trobava sol en una de les barres, remenant el gel d'un got mentre raonava si demanar-ne un altre o marxar cap a casa. La nit s'estava fent més llarga del què m'hagués agradat. No tenia ningú amb qui xerrar, no trobava cap cara coneguda entre la gent i la única persona que s'havia acostat a mi en tota l'estona era una dona de més de cinquanta anys amb vestit de lleopard, mitges de reixa i una intensa fortor barreja de colònia i suor que pràcticament em va deixar estabornit. Al final vaig optar per marxar cap a casa. Vaig apropar-me a la pista per acomiadar-me dels mamons dels meus amics. I allà els vaig trobar, ballant entre un grup de noies rosses que somreien apretant les dents i amb un aspecte de guiris difícilment dissimulable. En aquell precís instant el tècnic de llums va optar per posar en marxa uns potents flaixos d'una llum blanca que provocava que tot el què em rodejava es mogués a càmera lenta mentre els meus amics seguien ballant. Era una imatge trista i poètica a la vegada.
Al final vaig optar per marxar sense dir res, cap cot, allunyant-me del local en direcció cap a casa, conscient de que aquella nit marcaria un abans i un després en la meva vida alcohòlica, obligat com estava des de aquell moment a passar la resta de les meves nits de festa repenjat a una barra. Per sort vaig aprendre a jugar al futbolí, però això és una altra història.

Jo no sé ballar (i)

Recordo la primera vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo devia tenir uns dotze anys i amb l'escola ens van portar uns dies de "convivències" a una espècie de casa rural situada a uns escassos cinc minuts amb cotxe de casa meva. No donava temps ni a que la gent es pogués marejar a l'autocar. Amb dotze anys, les prioritats d'un mateix es comencen a trastocar d'una forma alarmant enmig d'una espècie de metamorfosis hormonal. Tots vostès, de segur, sabran de què parlo.

Però centrem-nos. El moment a què em vull referir va arribar justament la darrera nit abans de tornar a casa, tant llunyana i tant propera en aquell precís instant. Resulta que algú va tenir la brillant idea de celebrar una espècie de ball de cloenda, segurament influït pels balls de final de curs tant propis de les pel·lícules americanes. Resulta curiós com sempre hi ha algun individu en tot grup humà que s'encarrega de muntar aquest tipus d'esdeveniments. Probablement amb el temps s'acabaran convertint en aquell tipus de gent que també organitza els sinistres sopars de classe on la gent es retroba vint anys més tard.

Però centrem-nos, de nou. Ja saben com funcionen aquestes coses. En un principi es trobaven tot el grup de nois a un cantó i totes les noies a l'altre, parlant entre ells entre murmuris. La timidesa inicial en aquest tipus d'esdeveniments és inevitable, de la mateixa manera que ho és el fet que tard o d'hora algú acaba trencant aquesta dinàmica. Aquest algú acostuma a ser una persona atractiva, dinàmica, segura de sí mateixa i que tot just després de donar el primer pas, sol girar-se cap a la resta de nois, tot picant-los l'ullet, com una senyal inequívoca de que s'ha obert la veda. Aquest líder indiscutible en l'etapa de l'adolescència es podrà reconèixer anys més tard, en els sopars d'antics alumnes, com la persona grassa i calba que sol seure en un racó parlant sol, m'entres continua picant l'ullet, aquesta vegada, en forma de tic incontrolat.

A partir d'aquell instant la cosa es va precipitar. La gent que m'envoltava va sortir a la pista a ballar amb les noies de la classe, persones que veiem a diari però que en aquell moment se'ns presentaven embolcallades d'un embriagador misteri desconegut per nosaltres fins llavors. Els més tímids ens vam quedar clarament enrere. Érem els ñus més dèbils de la manada. Per part meva, vaig realitzar algun aïllat intent de moure el meu cos al ritme de la música, però ràpidament ho vaig desestimar en sentir-me més ridícul que de costum. El meu desaforat sentit del ridícul mai ha jugat massa a favor en aquest sentit Així doncs, em vaig limitar a fer la única cosa que es pot fer en aquests casos sense perdre la poca dignitat que em quedava: assessorar i fer companyia a l'alumne que posava la música. Si més no, era una forma de sentir-me part del sistema.

Aquestes coses acaben de l'única manera que poden acabar: amb les cançons lentes, on els joves apropen els seus cossos i s'envaeix l'espai vital corresponent a l'altra persona. Era evident que era el moment esperat per molts, que feia estona que ballaven cançons de l'època (el grup Tennesse estava fent molt mal per aquelles dates) esperant uns temes que els permetés un contacte físic més proper. Fins aquell moment havia mig controlat la situació, morint-me de ganes de participar més plenament de la festa però, no obstant, conscient i convençut de que allò no passaria. Cal afegir que durant aquella tendra edat estava perdudament enamorat d'una de les noies de la classe. Vostès no la coneixen però sabran de qui parlo: era "la guapa". No era la tia bona, ni la més popular, ni la més desenvolupada, ni la més fàcil. Però era "la guapa".

En aquestes estem quan de sobte em vaig adonar que "la guapa" movia el cap a un cantó i a l'altre, buscant alguna persona sense trobar-la quan, de sobte, em veu, clava la seva mirada en mi, i comença a apropar-se cap a on em trobava a gran velocitat. Entre la seva posició i la meva hi havia un munt de gent i obstacles, però semblava que en aquell moment res no la pogués aturar. Era com el dolent de Terminator 2. Suposo que a mi em tocaria ser John Connor. Centrem-nos. De cop, ja la tinc al davant. Em somriu, un somriure de "guapa", m'agafa de la mà trencant la barrera física existent entre nosaltres i intenta arrastrar-me cap a la pista. Era "la guapa" i volia ballar amb mi. Però el meu cervell no ho acabava d'assimilar, li començaven a fallar les seves connexions i va acabar reaccionant de la forma més estúpida possible. Em vaig negar a seguir avançant. Ella em va mirar, estranyada, però sense perdre el seu somriure de "guapa" i va començar a estirar més fort. Jo, no només no em vaig moure, sinó que, a més, amb una veu que semblava enfadada, vaig pronunciar les següents paraules: Jo no sé ballar.

Al costat d'on ens trobàvem, un jurat especialitzat en gilipolles em va donar la màxima puntuació, enlairant, a la vegada, tres pancartes amb el número 10, m'entres el públic, a les grades, es posava en peus i aplaudia. Era la Nadia Comaneci dels gilipolles. M'entres em cridaven per pujar al podi, "la guapa" s'allunyava de mi, tornant a la pista sola. D'això ja fa molt de temps, però continuo esperant que algun dia algú fabriqui d'una vegada una màquina del temps per a poder viatjar fins aquell precís instant i fotrem una bona patada als ous a mi mateix.

Prohibit fumar

Jo ja no sé què soc. Quan deixa un de ser fumador per a convertir-se en un ex-fumador? El cert és que porto poc més d'una setmana i em trobo en terra de ningú. Jo he estat un dels molts que ha deixat de fumar arran de la nova llei que prohibeix fumar en els locals i espais públics. No és que ho tingués previst, però sempre m'he considerat un d'aquells estranys fumadors que ho feien per gust i, personalment, no em ve gens de gust tenir que sortir al carrer a fer una cigarreta.
La nova llei anti-tabac ha estat molt controvertida, amb clares posicions enfrontades, a favor i en contra. El meu punt de vista és clar al respecte: la llei es queda curta. La meva opinió és que s'hauria de prohibir radicalment la venda i distribució de tabac arreu de l'estat. Però la cosa no es pot quedar aquí. A més, crec que el govern també hauria de prohibir la venda de begudes alcohòliques. Realment algú creu que no viuríem en una societat millor si es prohibís l'alcohol? No s'estalviarien molts diners en seguretat social? No hi haurien moltes menys morts a les nostres carreteres? No s'eliminaria una lacra social que desestructura famílies d'una forma continuada? Algú, inconscient, podria arribar a pensar que n'hi hauria prou prohibint-lo als bars i que haurien de deixar beure al carrer i a les cases particulars, però crec que això no solucionaria el problema. Entenc que amb aquesta mesura hi hauria molta gent que es posaria les mans i el cap, però, sens dubte, es tracta de gent addicta que no és capaç de veure que la mesura es prendria pel seu propi bé.
Però, posats a fer, encara es pot portar la cosa molt més enllà (pel bé de la societat, evidentment) i després de prohibir tot allò que fa mal a un mateix i a qui l'envolta, el govern hauria de començar a obligar a la societat civil a fer esport d'una forma més o menys regular. "Obligar" podria sonar d'entrada d'una forma molt dura, però recordem que tot ciutadà té "drets i obligacions". Evidentment el Ministeri de Salut hauria de marcar unes pautes adequades, de forma que s'aconseguiria millorar, de forma espectacular, la salut de la població, es crearia riquesa (la gent hauria d'anar a comprar roba esportiva) i s'allargaria considerablement l'esperança de vida de la ciutadania. De fet, com que als bars ja no es podria beure alcohol ni fumar, proposo que es convertissin en els locals on practicar aquest exercici obligatori. Com poden comprovar tot encaixa.
A partir d'aquí, es podrien realitzar moltes més mesures, per al bé comú, molt més efectives encara, però no m'agradaria semblar un extremista.
Potser és que jo ja no sé què soc.

Soc un yonki de l'electricitat

Jo vaig ser una de les persones que, recentment, es va passar unes hores sense llum. Exactament varen ser vint-i-quatre (de les tres de la tarda del dilluns fins a les tres de la tarda del dimarts). I encara gràcies, veient com estant les coses. Durant aquelles vint-i-quatre hores vaig descobrir, horroritzat, el que ja sabia però que mai havia pogut veure d'una forma tant clara: soc un yonki de l'electricitat.

Va marxar la llum just quan estava al sofà veient la televisió, que, automàticament, es va quedar en negre. A fora nevava un ou i mig i el vent era d'escàndol. La televisió estava fora de servei, de l'ordinador ni en parlem, la calefacció s'en va anar a tomar pel cul i, per si no n'hi hagués prou, la cuina, a casa meva, també és elèctrica. Bingo.

Allà estava jo, a casa, veient nevar per la finestra sentint-me impotent enmig dels elements climatològics adversos. Quan vaig estar fins els collons d'estar a casa, mirant per la finestra, se'm va ocórrer la brillant idea d'anar a fer fotos al carrer. M'entres baixava per les putes escales (evidentment tampoc l'ascensor tampoc funcionava) vaig trobar un veí que, precisament, havia tingut la mateixa idea de merda que jo. Visca la originalitat. La seva càmera era molt millor que la meva i vaig estar a punt de dir-li que me les passés i estalviar-me sortir al carrer. No ho vaig fer, suposo jo, que perquè, en part, soc gilipolles.
Quan vaig tornar a casa la cosa seguia igual. Com que tampoc tens més informació, i per la finestra veia edificis amb llum, un sempre pensa que el seu bloc és l'únic en aquesta situació. Un cop pots veure les noticies, a l'endemà, ja entens que no. Vaig acabar llegint fins que va marxar el sol. Després, vaig seguir llegint amb la llum d'una espelma situada estratègicament davant del llibre. Era absurd.

Vaig sopar pa mig congelat amb embotit, a la llum de les espelmes. Una imatge molt romàtica si no fos perquè a fora s'estava acabant el món.

A l'endemà ja no nevava però seguia sense llum. Vaig anar a esmorzar a un bar on em van deixar carregar el mòbil. Vaig voltar per la ciutat, sempre a punt d'una caiguda continua. Vaig dinar a fora, de menú. Per sort al tornar a casa tot estava solventat. Per primera vegada a la meva vida vaig abrasar alguns electrodomèstics. Mai havia estat vint-i-quatre hores sense llum. Mai havia vist tant clar el meu grau d'addicció.

No m'agrada sentar-me en cadires que han estat escalfades per culs que pertanyen a terceres persones.

Tothom s’hi ha trobat alguna vegada. Ja sigui a la feina, quan un company et demana que t’asseguis un moment en el seu lloc de treball per a repassar junts una qüestió, o en un sopar amb un grup d’amics en el qual, en un moment donat, t’has de canviar de seient. Allà està. L’escalfor aliena que pertany a un cul que no és el teu!

Els humans som animals de sang calenta, però reconec que l’escalfor provocada per un cul que no t’és propi i que es manté latent sobre el seient esperant la seva víctima amb la sinistre finalitat d’experimentar un dramàtic contrast de temperatures, és una de les experiències quotidianes més desagradables que pot afrontar un individu de bé. És quelcom que notes tot just diposites les natges sobre la cadira i comprens que no et trobes en terreny verge. I comences, irremeiablement, a visualitzar mentalment el cul de la persona que ha ocupat el lloc abans que tu, en el cas de que de l’escalfor en coneguis la procedència. Però tant n’és, perquè tan sols en queden les restes de la seva presència en forma d’escalfor.

Suposo que també deu influir el tipus de seient sobre el qual t’has de seure. Lamentablement desconec el grau de relació entre l’escalfor de cul i el material d’una cadira per a poder valorar quin vindria a ser el més escaient per a minimitzar la desagradable sensació.

I és que al cap i a la fi, un ja sap que la batalla la te guanyada i que tard o d’hora l’escalfor pròpia acabarà derrotant l’escalfor provocada pel cul forani, però durant aquells instants en els que hom creu que no serà capaç de controlar la situació i pugna per guanyar territorietat lluitant frec a frec amb l’escalfor extranya, tot s’acaba fent molt coll amunt.

Jo no sé comprar

L'altre dia vaig anar al supermercat, activitat que lamentablement he d'exercir de forma més o menys setmanal. El problema és que va resultar que el supermercat on acostumo a realitzar la meva compra setmanal estava tancat per reformes, demolició o grip A. Així doncs, vaig optar per anar al local de característiques similars més proper al meu establiment habitual.

Tot va anar més o menys bé fins el moment en què vaig arribar a la caixa, disposat a pagar els queviures que havia anat introduint dins el carretó. La caixera, atentament, em va saludar i va començar a passar els productes per aquella espècie de sensor que llegeix els codis de barres i els productes es van començar a acumular m'entres jo buscava les bosses de plàstic. Al final, no em va quedar més remei que preguntar a la caixera si em podia donar bosses per a guardar i poder, posteriorment, transportar els productes adquirits. En aquell precís instant, tota la gran superfície es va paralitzar, la caixera va empal·lidir, els clients es van girar cap a la meva persona mirant-me amb ulls desafia'ns i un infant notablement obès, al meu costat, m'assenyalava amb el dit m'entres li preguntava a la seva mare, entre plors, perquè aquest senyor vol destruir el planeta i el meu futur.

La caixera, tremolosa, finalment va empassar saliva i em va explicar que les bosses de plàstic contaminen el planeta i que per això les havien tret de la circulació. Em va parlar d'una propaganda amb milers de bosses de plàstic al mar i als arbres. Tot i confirmar-li que, en principi, no tenia cap interès en penjar les bosses de cap arbre ni, molt menys, d'agafar el cotxe per viatjar aproximadament una hora fins arribar al mar per tirar-hi unes quantes bosses, es va negar a donar-me-les. A un parell de metres d'on em trobava, vaig poder llegir als llavis d'una dona gran, que feia cua a la mateixa caixa on em trobava, la paraula "assassí".

M'entres dintre meu anava fent càbales per saber com transportaria tot el què havia comprat, la caixera em va comentar que, si volia, les bosses de plàstic les podia comprar. Ah! Es veu que costaven 10 cèntims. I aquestes no contaminen?, li vaig preguntar. No, va dir ella, son biodegradables, fixis que tenen una altre textura. Si, com els meus ous, que ara mateix se m'estan inflant una barbaritat i també comencen a canviar de textura, li vaig indicar. Si vol també pot comprar les grans de 50 cèntims. Ah!, vaig repetir. Així que si pago més tinc una bossa més gran que, a més a més, em convertirà automàticament en una espècie d'home anunci de la seva cadena de supermercats? Gairebé m'haurien de pagar vostès a mi, li vaig dir. Recordi que és pel bé del planeta, va respondre la noia amb un somriure forçat. Si, però amb aquesta excusa les bosses heu passat de pagar-les vosaltres a pagar-les els clients, biodegradables o no, li vaig insistir, m'entres observava com a tres caixes més enllà un client em mirava resseguint-se el coll horitzontalment amb el polze.

Al final em vaig quedar una bossa de les grans, una de les petites i portant el paquet de rotllos de paper de cuinar sota l'aixella. Francament, la gent està molt conscienciada a salvar el planeta, però la meva compra setmanal cada vegada es fa més feixuga.

Jo no sé ballar.

Jo no sé ballar. I qui em conegui una mica en podrà donar fe.

Sempre he tingut problemes respecte al ball. Això ha vingut donat, en part, a la meva absoluta incapacitat d’acompassar els moviments del meu cos a un ritme musical concret, fet que sempre disparava el meu sentit del ridícul en cada ocasió que veia la meva persona abocada a una pista de ball. Heu vist mai, mentre estàveu ballant alegrement, una presència estàtica amb cara de no saber molt bé com gestionar els seus limitats recursos físics? Provablement era jo, o algú amb les meves mateixes carències socio-culturals.

Sóc plenament conscient que en aquests casos la culpa vindria a ser tant sols meva i de ningú més, ja que jo, enmig d’una pista de ball, no hi he d'anar a fotre res. Una pista de ball vindria a ser un dels llocs més perillosos i truculents de la capa de la terra, únicament comparable amb un abocador de residus radioactius incontrolat.

Serveixin aquestes breus línies com a presentació i benvinguts al meu bloc personal.