jueves, 17 de marzo de 2011

Port de muntanya

Recentment un dels meus millors amics ha sigut pare d'una preciosa nena. I no és el primer. Aquestes coses sempre em trastoquen. El tema de la paternitat, dintre del meu nucli social d'amistats, sempre l'he visualitzat com la pujada a un port de muntanya d'una cursa ciclista. M'explicaré.
Fa cosa d'un parell d'anys, un dels meus amics va ser pare. Era l'escapat. Va arrencar amb força, però ningú el va seguir, la majoria convençuts de que encara quedava molta muntanya per pujar i que no era el millor moment per atacar. Fa un any, un altre dels meus amics ens va comunicar que també estava esperant una criatura. Segon atac al grup ciclista. Aquesta vegada, no obstant, ràpidament un altre corredor li va sortir a roda, seguint-lo de prop, no deixant que s'escapés en solitari (era el que aquesta setmana ha tingut la nena). Però la cosa no acaba aquí, perquè ja hi han hagut dos escapats més que ens han anunciat que han de ser pares. El grup ciclista s'estira (serp multicolor que ni diuen) i tot fa pensar que, definitivament, s'ha trencat la cursa i cada cop queda menys gent en el gran grup.
Dintre d'aquest gran grup, però, els participants que hi queden es van analitzant els uns als altres, per saber quina és l'estratègia més encertada per afrontar el que queda de pujada. A alguns els veus amb ganes d'atacar en qualsevol moment, uns esperant ordres d'equip, d'altres amb prou feines poden seguir el ritme, portant a sobre una "pájara" important. Jo, directament, porto a sobre a Alfred Hitchcock, que encara pesa més. Llavors hi ha els amics del grup sense parella. Ells no competeixen en aquesta cursa, més aviat serien aquells espectadors, al marge de les carreteres, que durant un bon tros corren al costat dels ciclistes donant-los ànims.
El que resulta innegable és que, cada vegada més, les rampes comencen a tenir un grau de desnivell d'allò més respectable i un, pedalant a un ritme lent però constant, cada cop comença a veure més clar que el més còmode seria pujar a una d'aquestes motos que van retransmeten la cursa.

viernes, 11 de marzo de 2011

Jo no sé ballar (ii)

Recordo la segona vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo tenia una d'aquelles edats on, amb la colla, començàvem a freqüentar les discoteques de la meva ciutat, que resultaven ser arbitràriament selectives i hi havia dies que et deixaven entrar i d'altres que et quedaves a fora. En aquest sentit, les portes de les discoteques em recordaven les pel·lícules del far west on, si et demanaven el DNI, era com si et disparessin els dolents i mentre els teus companys es giraven per veure què havia passat, amb un fil de veu els deies que seguissin endavant, que era massa tard per a tu, però que ells encara es podien salvar. -Aneu, seguiu sense mi, deixeu-me aquí i no mireu enrere. I acte seguit els molt mamons es giraven i entraven al local entre somriures (el companyerisme durant l'adolescència, i més si hi havia noies pel mig, fotia fàstic).
Però centrem-nos. Per a un adolescent la sensació d'entrar en un recinte amb llums de colors i una música absurdament elevada i repetitiva on un grup de noies suades amb breus vestits ballen a base de moviments pèlvics sobre unes tarimes estratègicament situades sobre els nostres caps és similar a la d'un jueu ortodox quan arriba a la Meca, un no pot deixar d'assentir amb el cap. En una d'aquestes ocasions en què varem aconseguir travessar tots junts l'anomenada "última frontera", que era la porta d'accés, ens trobàvem estratègicament situats en el punt de la barra des del qual es podia controlar una major part de la superfície del local, per a no perdre detall dels moviments estratègics que hi succeïen. El temps passava entre riures, bromes, copes i tímids intents d'apropaments a persones del sexe contrari quan, de sobte, un dels meus amics, fart de veure com la situació començava a llanguir, ens va llençar a la resta el següent repte: Anem a la pista a ballar! Mamon.
Érem joves, érem dinàmics, érem atrevits i, a més, l'alcohol començava a fer efecte en el nostre raonament. En aquestes circumstancies la pista de ball s'ens va presentar com un terreny verge per explorar i conquerir (afegiré, com de passada, que la majoria de les ties bones del local s'hi trobaven). Així doncs, cap allà que vam anar molt segurs de nosaltres mateixos, fent-nos pas entre la resta de la gent que ballava deixant-se emportar per una música que, probablement, quedaria desfasada i obsoleta al cap de cinc minuts. Potser era l'alcohol, potser eren les llums o potser era la calor, però per un breu instant em va semblar que érem els reis de la pista i que per fi podria vèncer el meu pànic pel ball. Deu segons més tard tornava a ser a la barra.
Una bona estona més tard, els meus amics seguien a la pista mentre jo em trobava sol en una de les barres, remenant el gel d'un got mentre raonava si demanar-ne un altre o marxar cap a casa. La nit s'estava fent més llarga del què m'hagués agradat. No tenia ningú amb qui xerrar, no trobava cap cara coneguda entre la gent i la única persona que s'havia acostat a mi en tota l'estona era una dona de més de cinquanta anys amb vestit de lleopard, mitges de reixa i una intensa fortor barreja de colònia i suor que pràcticament em va deixar estabornit. Al final vaig optar per marxar cap a casa. Vaig apropar-me a la pista per acomiadar-me dels mamons dels meus amics. I allà els vaig trobar, ballant entre un grup de noies rosses que somreien apretant les dents i amb un aspecte de guiris difícilment dissimulable. En aquell precís instant el tècnic de llums va optar per posar en marxa uns potents flaixos d'una llum blanca que provocava que tot el què em rodejava es mogués a càmera lenta mentre els meus amics seguien ballant. Era una imatge trista i poètica a la vegada.
Al final vaig optar per marxar sense dir res, cap cot, allunyant-me del local en direcció cap a casa, conscient de que aquella nit marcaria un abans i un després en la meva vida alcohòlica, obligat com estava des de aquell moment a passar la resta de les meves nits de festa repenjat a una barra. Per sort vaig aprendre a jugar al futbolí, però això és una altra història.