martes, 27 de diciembre de 2011

Bones festes

Durant aquestes festes de Nadal he pogut comprovar que existeix un fenomen que va començar a produir-se l'any passat i que, de nou, aquesta recta final de dos mil onze ha tornat a treure el cap. Quan procedeixo a la protocol·lària entrega de regals, juntament amb la meva parella, dirigits a altres membres de la meva família, política o no, els receptors de l'obsequi ens ho agraeixen cordialment a tots dos, però demostren molta més gratitud i efussivitat cap a ella deixant-me a mi una mica de banda.
No faria falta ni dir que tots els regals els havia comprat ella i que, a mi, anar a comprar els regals per a la meva família, política o no, em fa tanta il·lusió com que un exèrcit para-militar assaltés casa meva i procedís a torturar-me de forma reiterada i obsessiva durant tota una setmana com a mínim. Però no és menys cert que tot i que em fastiguegi aquest absurd intercanvi de mercaderies embolcallades amb papers vistosos i de contra-valor similar, jo faig l'esforç titànic de presentar-me en aquests ostentosos dinars, de fer bona cara tot i arrastrar una notòria ressaca i de treballar-me, el dia anterior davant el mirall, les meves cares de sorpresa/satisfacció davant els seus regals (de contra-valor similar) que, òbviament, no em produeixen cap mena d'emoció.
Ben mirat, tampoc és que els pugui culpar massa.
Lamento sonar tant tòpic.
I que consti que a mi això del Nadal ja m'està bé, sempre i quan no en tingués que participar tant... activament.

viernes, 25 de noviembre de 2011

Perruqueries

Recentment he hagut de fer front a un dels majors trasbalsos personals a què ha d'encarar un home adult: he hagut de canviar de perruquer.
I és que el que fins ara havia sigut qui em tallava els cabells ha deixat el negoci per un motiu tant vàlid com aclaparador: li ha tocat la loteria. Leaving la vida loca. You know.
Començava llavors un llarg i feixuc periple, com una espècie de lenta travessia pel desert, en busca d'un nou establiment que em donés acollida i em permetés dipositar els meus cabells sobrants en el seu terra enrajolat a canvi d'una mòdica suma de diners.
El primer que es fa en aquests casos és preguntar en el teu entorn més proper, però les opcions que em van donar no em van acabar de convèncer i tot i que vaig arribar a provar alguna de les perruqueries recomanades no m'hi acabava de sentir còmode. Un d'aquests locals era un lloc que intentava transmetre modernitat a crits, amb grans cartells de noies joves amb pentinats futuristes i mirades perdudes cap a l'infinit. Només entrar em va atendre una espècie de madame i després d'explicar-li que em volia tallar el cabell em va preguntar si tenia preferència per alguna de les noies en concret i si precisava alguna mena de servei en especial. Em vaig limitar a negar amb el cap, aixecant els braços i mostrant-li els palmells de les meves mans, tot assegurant-li que jo l'únic que volia era que em tallessin el cabell. La senyora amb aspecte de madame es va mig ofendre. No hi he tornat més.
Passat un temps el meu volum capil·lar començava a ser seriosament preocupant. A més va coincidir en un moment en què, voluntàriament, vaig optar per deixar d'afaitar-me i la gent ja em començava a donar monedes pel carrer. La situació era crítica. Per sort un dia, tot passejant, vaig passar per davant d'una petita perruqueria amb aspecte de les de tota la vida, d'aquelles en les que els models de les fotografies de la porta ja fa anys que van morir de vells. Tenia un aspecte sòrdit que, irremeiablement, em va atraure cap a ella.
L'establiment estava regentat per un matrimoni de mitjana edat i no hi havia cap client en aquell instant. M'hi vaig quedar.
Tot tenia un aspecte com d'una altra època i estava desendreçat, però com a mínim es veia net (qualitat que, tot sovint, menyspreem per indispensable). La dona m'intentava donar conversa però com que jo em limitava a respondre amb monosíl·labs, la perruquera, va acabar optant pel monòleg: sobre com està el sector, que si avui en dia tot són perruqueries unisex, que si té molts clients que són alumnes d'una facultat propera, que si al bar on solia anar a fer el cafè ara ho porten uns xinesos... Tocava totes les tecles. De tant en tant li preguntava algo al seu marit, de qui vaig deduir que el seu nom era Paco, que es limitava a respondre-li amb sorprenents sons guturals de l'estil: mmm, ahhh, pfffff. Era evident que es complementaven a la perfecció. Era una escena fantàstica.
Estava acabant quan va entrar un altre client. Es notava que era dels habituals perquè, d'una forma absolutament incomprensible, encaixava perfectament amb el local. Era un home gran que no va deixar de somriure ni un sol instant, ni tant sols m'entres explicava sorprenents batalletes que vaig ser incapaç d'assimilar.
Ja estava a punt per pagar quan la senyora em va preguntar si volia que m'obrissin una fitxa i, literalment, va treure una fitxa, d'aquelles antigues, per apuntar a boli el meu nom i el tallat que m'havien fet. Res d'ordenadors. Evidentment que volia que m'obrissin una fitxa! Jo també volia formar part del seu món.

miércoles, 4 de mayo de 2011

Diners a les butxaques

Suposo que tothom ha patit en alguna ocasió la desagradable experiència de despertar-se el dia després d'una nit de festa amb un més que incipient mal de cap i una flagrant incapacitat per aconseguir recordar com va acabar la jornada anterior. Benvinguts al meu món.

Un s'asseu als peus del seu llit, intentant visualitzar com va anar la cosa, però tant sols aconsegueix recuperar imatges desordenades sense un fil conductor clar, més enllà de l'alcohol. Per intentar posar una mica d'ordre en el nostre cap, el més senzill serà anar a comprovar les butxaques dels nostres pantalons per veure què hi podem trobar. En funció dels diners que hi restin podrem situar la nit en un dels tres nivells que, a continuació, passem a analitzar:


Nivell 1) Hi trobem bitllets petits i arrugats. Va ser una bona nit. Només queden bitllets de cinc o, com a màxim, un de deu, el que vol dir que en una de les últimes rondes que vam pagar ja anàvem tant beguts que vam passar de guardar els bitllets del canvi a la cartera i els varem guardar directament a la butxaca. Per sort no ens ho vam patejar tot i encara ens queda algo per poguer anar a fer el vermut al migdia.


Nivell 2) No hi trobem diners. Va ser una gran nit. No només ens ho vam gastar tot sinó que, a més, el més probable és que algú ens acabés invitant a una copa davant la nostra insistència i la falta d'efectius econòmics. El més segur és que acabessis la nit amb quatre monedes que devies perdre al treure les claus per entrar a casa.


Nivell 3) No hi ha diners, però hi trobem tiquets de la targeta de crèdit. Una nit de les que fan època. No només t'ho vas gastar tot sinó que a més, vas seguir bevent pagant amb la targeta i el més segur és que acabessis convidant a mig bar. S'ha de comprovar si en el moment de demanar encara podies signar o simplement vas marcar una "x". Acostuma a passar que el següent cap de setmana et començarà a saludar gent que no reconeixeràs però amb qui devies parlar aquella nit.


He de deixar de sortir de nit.

martes, 19 de abril de 2011

Twitter Kas

Recentment he obert una conta a Twitter. Resulta curiós perquè ni tant sols tinc facebook. Potser hauria hagut de començar per aquest últim, però ja vaig tard i sembla que el Twitter és el què està, ara mateix, més de moda. És una d'aquelles situacions en les quals una senyora gran faria aquell comentari tant recorrent de "i si tothom es tirés per un barranc tu també t'hi tiraries?". Resulta fascinant la tendència de la cultura popular a portar les situacions més banals fins al més absolut dels extrems. Senyora, si tothom es tirés per un barranc cregui'm que segur que hi hauria algo a guanyar.
Tot això del Twitter ve donat perquè recentment m'he comprat un telèfon amb connexió a internet i em veig amb la obligació moral de intentar-hi treure el màxim rendiment possible. Resulta apassionant l'evolució d'internet: de grans processadors, a la torre de l'ordinador, per passar als portàtils i acabar revolucionant els telèfons mòbils. El més segur és que acabem tots amb un xip als collons i obligats a aixecar l'entrecuix per aconseguir cobertura. Al principi resultarà ridícul, però segur que ens acabarà portant divertits equívocs sexuals.
Això del Twitter consisteix en enviar missatges breus de text que la gent podrà llegir, en el cas de que estigui marcat com a seguidor teu. No falla mai: idea gilipolla, negoci assegurat. Així doncs es tracta de seguir a unes persones a la vegada que d’altres et segueixin a tu, el que acaba convertint l'invent en una d'aquelles tant temudes xarxes socials. El principal problema és que no tinc massa clar a qui tinc que seguir, més enllà dels més típics que, suposo, deu tenir la gran majoria de la gent, ni ningú m'està seguint a mi. És un peix que es mossega la cua. De fet només estic seguint a set personatges i tant sols tinc un seguidor, una noia que tot sembla indicar que viu a Estats Units i ni tant sols parla el meu idioma. Els camins del Twitter son inescrutables.
El fenomen, no obstant, no deixa de resultar curiós. Una persona pot arribar a estar encantada d’aconseguir un nou seguidor i, probablement, si aquesta mateixa persona es trobés el seu seguir en un carrer fosc i de nit sense saber qui és, el més segur és que canviés de vorera.
Llavors hi ha l'altre tema, el de saber què has de dir en els missatges: estic al cinema, estic de festa, estic dinant, estic en un prostíbul clandestí intentant negociar el preu... tantes possibilitats i tant poc interessants. Tot i això hi ha gent que se'n fa un fart d'enviar missatges d'aquest tipus, veient-se en la imperiosa necessitat de compartir la seva activitat diària. S'ha de reconèixer que n'hi ha que tenen més gràcia que d'altres i alguns resulten fins i tot divertits.
La tecnologia avança i ja queda menys per a què les màquines es facin amb el poder i acabin exterminant a la raça humana. Probablement ens tiraran a tots per un barranc gegant.
No obstant, per si a algú li interessa, a Twitter, jonoseballar.

jueves, 17 de marzo de 2011

Port de muntanya

Recentment un dels meus millors amics ha sigut pare d'una preciosa nena. I no és el primer. Aquestes coses sempre em trastoquen. El tema de la paternitat, dintre del meu nucli social d'amistats, sempre l'he visualitzat com la pujada a un port de muntanya d'una cursa ciclista. M'explicaré.
Fa cosa d'un parell d'anys, un dels meus amics va ser pare. Era l'escapat. Va arrencar amb força, però ningú el va seguir, la majoria convençuts de que encara quedava molta muntanya per pujar i que no era el millor moment per atacar. Fa un any, un altre dels meus amics ens va comunicar que també estava esperant una criatura. Segon atac al grup ciclista. Aquesta vegada, no obstant, ràpidament un altre corredor li va sortir a roda, seguint-lo de prop, no deixant que s'escapés en solitari (era el que aquesta setmana ha tingut la nena). Però la cosa no acaba aquí, perquè ja hi han hagut dos escapats més que ens han anunciat que han de ser pares. El grup ciclista s'estira (serp multicolor que ni diuen) i tot fa pensar que, definitivament, s'ha trencat la cursa i cada cop queda menys gent en el gran grup.
Dintre d'aquest gran grup, però, els participants que hi queden es van analitzant els uns als altres, per saber quina és l'estratègia més encertada per afrontar el que queda de pujada. A alguns els veus amb ganes d'atacar en qualsevol moment, uns esperant ordres d'equip, d'altres amb prou feines poden seguir el ritme, portant a sobre una "pájara" important. Jo, directament, porto a sobre a Alfred Hitchcock, que encara pesa més. Llavors hi ha els amics del grup sense parella. Ells no competeixen en aquesta cursa, més aviat serien aquells espectadors, al marge de les carreteres, que durant un bon tros corren al costat dels ciclistes donant-los ànims.
El que resulta innegable és que, cada vegada més, les rampes comencen a tenir un grau de desnivell d'allò més respectable i un, pedalant a un ritme lent però constant, cada cop comença a veure més clar que el més còmode seria pujar a una d'aquestes motos que van retransmeten la cursa.

viernes, 11 de marzo de 2011

Jo no sé ballar (ii)

Recordo la segona vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo tenia una d'aquelles edats on, amb la colla, començàvem a freqüentar les discoteques de la meva ciutat, que resultaven ser arbitràriament selectives i hi havia dies que et deixaven entrar i d'altres que et quedaves a fora. En aquest sentit, les portes de les discoteques em recordaven les pel·lícules del far west on, si et demanaven el DNI, era com si et disparessin els dolents i mentre els teus companys es giraven per veure què havia passat, amb un fil de veu els deies que seguissin endavant, que era massa tard per a tu, però que ells encara es podien salvar. -Aneu, seguiu sense mi, deixeu-me aquí i no mireu enrere. I acte seguit els molt mamons es giraven i entraven al local entre somriures (el companyerisme durant l'adolescència, i més si hi havia noies pel mig, fotia fàstic).
Però centrem-nos. Per a un adolescent la sensació d'entrar en un recinte amb llums de colors i una música absurdament elevada i repetitiva on un grup de noies suades amb breus vestits ballen a base de moviments pèlvics sobre unes tarimes estratègicament situades sobre els nostres caps és similar a la d'un jueu ortodox quan arriba a la Meca, un no pot deixar d'assentir amb el cap. En una d'aquestes ocasions en què varem aconseguir travessar tots junts l'anomenada "última frontera", que era la porta d'accés, ens trobàvem estratègicament situats en el punt de la barra des del qual es podia controlar una major part de la superfície del local, per a no perdre detall dels moviments estratègics que hi succeïen. El temps passava entre riures, bromes, copes i tímids intents d'apropaments a persones del sexe contrari quan, de sobte, un dels meus amics, fart de veure com la situació començava a llanguir, ens va llençar a la resta el següent repte: Anem a la pista a ballar! Mamon.
Érem joves, érem dinàmics, érem atrevits i, a més, l'alcohol començava a fer efecte en el nostre raonament. En aquestes circumstancies la pista de ball s'ens va presentar com un terreny verge per explorar i conquerir (afegiré, com de passada, que la majoria de les ties bones del local s'hi trobaven). Així doncs, cap allà que vam anar molt segurs de nosaltres mateixos, fent-nos pas entre la resta de la gent que ballava deixant-se emportar per una música que, probablement, quedaria desfasada i obsoleta al cap de cinc minuts. Potser era l'alcohol, potser eren les llums o potser era la calor, però per un breu instant em va semblar que érem els reis de la pista i que per fi podria vèncer el meu pànic pel ball. Deu segons més tard tornava a ser a la barra.
Una bona estona més tard, els meus amics seguien a la pista mentre jo em trobava sol en una de les barres, remenant el gel d'un got mentre raonava si demanar-ne un altre o marxar cap a casa. La nit s'estava fent més llarga del què m'hagués agradat. No tenia ningú amb qui xerrar, no trobava cap cara coneguda entre la gent i la única persona que s'havia acostat a mi en tota l'estona era una dona de més de cinquanta anys amb vestit de lleopard, mitges de reixa i una intensa fortor barreja de colònia i suor que pràcticament em va deixar estabornit. Al final vaig optar per marxar cap a casa. Vaig apropar-me a la pista per acomiadar-me dels mamons dels meus amics. I allà els vaig trobar, ballant entre un grup de noies rosses que somreien apretant les dents i amb un aspecte de guiris difícilment dissimulable. En aquell precís instant el tècnic de llums va optar per posar en marxa uns potents flaixos d'una llum blanca que provocava que tot el què em rodejava es mogués a càmera lenta mentre els meus amics seguien ballant. Era una imatge trista i poètica a la vegada.
Al final vaig optar per marxar sense dir res, cap cot, allunyant-me del local en direcció cap a casa, conscient de que aquella nit marcaria un abans i un després en la meva vida alcohòlica, obligat com estava des de aquell moment a passar la resta de les meves nits de festa repenjat a una barra. Per sort vaig aprendre a jugar al futbolí, però això és una altra història.

miércoles, 2 de febrero de 2011

Jo no sé ballar (i)

Recordo la primera vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo devia tenir uns dotze anys i amb l'escola ens van portar uns dies de "convivències" a una espècie de casa rural situada a uns escassos cinc minuts amb cotxe de casa meva. No donava temps ni a que la gent es pogués marejar a l'autocar. Amb dotze anys, les prioritats d'un mateix es comencen a trastocar d'una forma alarmant enmig d'una espècie de metamorfosis hormonal. Tots vostès, de segur, sabran de què parlo.
Però centrem-nos. El moment a què em vull referir va arribar justament la darrera nit abans de tornar a casa, tant llunyana i tant propera en aquell precís instant. Resulta que algú va tenir la brillant idea de celebrar una espècie de ball de cloenda, segurament influït pels balls de final de curs tant propis de les pel·lícules americanes. Resulta curiós com sempre hi ha algun individu en tot grup humà que s'encarrega de muntar aquest tipus d'esdeveniments. Probablement amb el temps s'acabaran convertint en aquell tipus de gent que també organitza els sinistres sopars de classe on la gent es retroba vint anys més tard.
Però centrem-nos, de nou. Ja saben com funcionen aquestes coses. En un principi es trobaven tot el grup de nois a un cantó i totes les noies a l'altre, parlant entre ells entre murmuris. La timidesa inicial en aquest tipus d'esdeveniments és inevitable, de la mateixa manera que ho és el fet que tard o d'hora algú acaba trencant aquesta dinàmica. Aquest algú acostuma a ser una persona atractiva, dinàmica, segura de sí mateixa i que tot just després de donar el primer pas, sol girar-se cap a la resta de nois, tot picant-los l'ullet, com una senyal inequívoca de que s'ha obert la veda. Aquest líder indiscutible en l'etapa de l'adolescència es podrà reconèixer anys més tard, en els sopars d'antics alumnes, com la persona grassa i calba que sol seure en un racó parlant sol, m'entres continua picant l'ullet, aquesta vegada, en forma de tic incontrolat.
A partir d'aquell instant la cosa es va precipitar. La gent que m'envoltava va sortir a la pista a ballar amb les noies de la classe, persones que veiem a diari però que en aquell moment se'ns presentaven embolcallades d'un embriagador misteri desconegut per nosaltres fins llavors. Els més tímids ens vam quedar clarament enrere. Érem els ñus més dèbils de la manada. Per part meva, vaig realitzar algun aïllat intent de moure el meu cos al ritme de la música, però ràpidament ho vaig desestimar en sentir-me més ridícul que de costum. El meu desaforat sentit del ridícul mai ha jugat massa a favor en aquest sentit Així doncs, em vaig limitar a fer la única cosa que es pot fer en aquests casos sense perdre la poca dignitat que em quedava: assessorar i fer companyia a l'alumne que posava la música. Si més no, era una forma de sentir-me part del sistema.
Aquestes coses acaben de l'única manera que poden acabar: amb les cançons lentes, on els joves apropen els seus cossos i s'envaeix l'espai vital corresponent a l'altra persona. Era evident que era el moment esperat per molts, que feia estona que ballaven cançons de l'època (el grup Tennesse estava fent molt mal per aquelles dates) esperant uns temes que els permetés un contacte físic més proper. Fins aquell moment havia mig controlat la situació, morint-me de ganes de participar més plenament de la festa però, no obstant, conscient i convençut de que allò no passaria. Cal afegir que durant aquella tendra edat estava perdudament enamorat d'una de les noies de la classe. Vostès no la coneixen però sabran de qui parlo: era "la guapa". No era la tia bona, ni la més popular, ni la més desenvolupada, ni la més fàcil. Però era "la guapa".
En aquestes estem quan de sobte em vaig adonar que "la guapa" movia el cap a un cantó i a l'altre, buscant alguna persona sense trobar-la quan, de sobte, em veu, clava la seva mirada en mi, i comença a apropar-se cap a on em trobava a gran velocitat. Entre la seva posició i la meva hi havia un munt de gent i obstacles, però semblava que en aquell moment res no la pogués aturar. Era com el dolent de Terminator 2. Suposo que a mi em tocaria ser John Connor. Centrem-nos. De cop, ja la tinc al davant. Em somriu, un somriure de "guapa", m'agafa de la mà trencant la barrera física existent entre nosaltres i intenta arrastrar-me cap a la pista. Era "la guapa" i volia ballar amb mi. Però el meu cervell no ho acabava d'assimilar, li començaven a fallar les seves connexions i va acabar reaccionant de la forma més estúpida possible. Em vaig negar a seguir avançant. Ella em va mirar, estranyada, però sense perdre el seu somriure de "guapa" i va començar a estirar més fort. Jo, no només no em vaig moure, sinó que, a més, amb una veu que semblava enfadada, vaig pronunciar les següents paraules: Jo no sé ballar.
Al costat d'on ens trobàvem, un jurat especialitzat en gilipolles em va donar la màxima puntuació, enlairant, a la vegada, tres pancartes amb el número 10, m'entres el públic, a les grades, es posava en peus i aplaudia. Era la Nadia Comaneci dels gilipolles. M'entres em cridaven per pujar al podi, "la guapa" s'allunyava de mi, tornant a la pista sola. D'això ja fa molt de temps, però continuo esperant que algun dia algú fabriqui d'una vegada una màquina del temps per a poder viatjar fins aquell precís instant i fotrem una bona patada als ous a mi mateix.

martes, 18 de enero de 2011

Prohibit fumar

Jo ja no sé què soc. Quan deixa un de ser fumador per a convertir-se en un ex-fumador? El cert és que porto poc més d'una setmana i em trobo en terra de ningú. Jo he estat un dels molts que ha deixat de fumar arran de la nova llei que prohibeix fumar en els locals i espais públics. No és que ho tingués previst, però sempre m'he considerat un d'aquells estranys fumadors que ho feien per gust i, personalment, no em ve gens de gust tenir que sortir al carrer a fer una cigarreta.
La nova llei anti-tabac ha estat molt controvertida, amb clares posicions enfrontades, a favor i en contra. El meu punt de vista és clar al respecte: la llei es queda curta. La meva opinió és que s'hauria de prohibir radicalment la venda i distribució de tabac arreu de l'estat. Però la cosa no es pot quedar aquí. A més, crec que el govern també hauria de prohibir la venda de begudes alcohòliques. Realment algú creu que no viuríem en una societat millor si es prohibís l'alcohol? No s'estalviarien molts diners en seguretat social? No hi haurien moltes menys morts a les nostres carreteres? No s'eliminaria una lacra social que desestructura famílies d'una forma continuada? Algú, inconscient, podria arribar a pensar que n'hi hauria prou prohibint-lo als bars i que haurien de deixar beure al carrer i a les cases particulars, però crec que això no solucionaria el problema. Entenc que amb aquesta mesura hi hauria molta gent que es posaria les mans i el cap, però, sens dubte, es tracta de gent addicta que no és capaç de veure que la mesura es prendria pel seu propi bé.
Però, posats a fer, encara es pot portar la cosa molt més enllà (pel bé de la societat, evidentment) i després de prohibir tot allò que fa mal a un mateix i a qui l'envolta, el govern hauria de començar a obligar a la societat civil a fer esport d'una forma més o menys regular. "Obligar" podria sonar d'entrada d'una forma molt dura, però recordem que tot ciutadà té "drets i obligacions". Evidentment el Ministeri de Salut hauria de marcar unes pautes adequades, de forma que s'aconseguiria millorar, de forma espectacular, la salut de la població, es crearia riquesa (la gent hauria d'anar a comprar roba esportiva) i s'allargaria considerablement l'esperança de vida de la ciutadania. De fet, com que als bars ja no es podria beure alcohol ni fumar, proposo que es convertissin en els locals on practicar aquest exercici obligatori. Com poden comprovar tot encaixa.
A partir d'aquí, es podrien realitzar moltes més mesures, per al bé comú, molt més efectives encara, però no m'agradaria semblar un extremista.
Potser és que jo ja no sé què soc.