viernes, 25 de noviembre de 2011

Perruqueries

Recentment he hagut de fer front a un dels majors trasbalsos personals a què ha d'encarar un home adult: he hagut de canviar de perruquer.
I és que el que fins ara havia sigut qui em tallava els cabells ha deixat el negoci per un motiu tant vàlid com aclaparador: li ha tocat la loteria. Leaving la vida loca. You know.
Començava llavors un llarg i feixuc periple, com una espècie de lenta travessia pel desert, en busca d'un nou establiment que em donés acollida i em permetés dipositar els meus cabells sobrants en el seu terra enrajolat a canvi d'una mòdica suma de diners.
El primer que es fa en aquests casos és preguntar en el teu entorn més proper, però les opcions que em van donar no em van acabar de convèncer i tot i que vaig arribar a provar alguna de les perruqueries recomanades no m'hi acabava de sentir còmode. Un d'aquests locals era un lloc que intentava transmetre modernitat a crits, amb grans cartells de noies joves amb pentinats futuristes i mirades perdudes cap a l'infinit. Només entrar em va atendre una espècie de madame i després d'explicar-li que em volia tallar el cabell em va preguntar si tenia preferència per alguna de les noies en concret i si precisava alguna mena de servei en especial. Em vaig limitar a negar amb el cap, aixecant els braços i mostrant-li els palmells de les meves mans, tot assegurant-li que jo l'únic que volia era que em tallessin el cabell. La senyora amb aspecte de madame es va mig ofendre. No hi he tornat més.
Passat un temps el meu volum capil·lar començava a ser seriosament preocupant. A més va coincidir en un moment en què, voluntàriament, vaig optar per deixar d'afaitar-me i la gent ja em començava a donar monedes pel carrer. La situació era crítica. Per sort un dia, tot passejant, vaig passar per davant d'una petita perruqueria amb aspecte de les de tota la vida, d'aquelles en les que els models de les fotografies de la porta ja fa anys que van morir de vells. Tenia un aspecte sòrdit que, irremeiablement, em va atraure cap a ella.
L'establiment estava regentat per un matrimoni de mitjana edat i no hi havia cap client en aquell instant. M'hi vaig quedar.
Tot tenia un aspecte com d'una altra època i estava desendreçat, però com a mínim es veia net (qualitat que, tot sovint, menyspreem per indispensable). La dona m'intentava donar conversa però com que jo em limitava a respondre amb monosíl·labs, la perruquera, va acabar optant pel monòleg: sobre com està el sector, que si avui en dia tot són perruqueries unisex, que si té molts clients que són alumnes d'una facultat propera, que si al bar on solia anar a fer el cafè ara ho porten uns xinesos... Tocava totes les tecles. De tant en tant li preguntava algo al seu marit, de qui vaig deduir que el seu nom era Paco, que es limitava a respondre-li amb sorprenents sons guturals de l'estil: mmm, ahhh, pfffff. Era evident que es complementaven a la perfecció. Era una escena fantàstica.
Estava acabant quan va entrar un altre client. Es notava que era dels habituals perquè, d'una forma absolutament incomprensible, encaixava perfectament amb el local. Era un home gran que no va deixar de somriure ni un sol instant, ni tant sols m'entres explicava sorprenents batalletes que vaig ser incapaç d'assimilar.
Ja estava a punt per pagar quan la senyora em va preguntar si volia que m'obrissin una fitxa i, literalment, va treure una fitxa, d'aquelles antigues, per apuntar a boli el meu nom i el tallat que m'havien fet. Res d'ordenadors. Evidentment que volia que m'obrissin una fitxa! Jo també volia formar part del seu món.