lunes, 15 de febrero de 2010

No m'agrada sentar-me en cadires que han estat escalfades per culs que pertanyen a terceres persones.

Tothom s’hi ha trobat alguna vegada. Ja sigui a la feina, quan un company et demana que t’asseguis un moment en el seu lloc de treball per a repassar junts una qüestió, o en un sopar amb un grup d’amics en el qual, en un moment donat, t’has de canviar de seient. Allà està. L’escalfor aliena que pertany a un cul que no és el teu!

Els humans som animals de sang calenta, però reconec que l’escalfor provocada per un cul que no t’és propi i que es manté latent sobre el seient esperant la seva víctima amb la sinistre finalitat d’experimentar un dramàtic contrast de temperatures, és una de les experiències quotidianes més desagradables que pot afrontar un individu de bé. És quelcom que notes tot just diposites les natges sobre la cadira i comprens que no et trobes en terreny verge. I comences, irremeiablement, a visualitzar mentalment el cul de la persona que ha ocupat el lloc abans que tu, en el cas de que de l’escalfor en coneguis la procedència. Però tant n’és, perquè tan sols en queden les restes de la seva presència en forma d’escalfor.

Suposo que també deu influir el tipus de seient sobre el qual t’has de seure. Lamentablement desconec el grau de relació entre l’escalfor de cul i el material d’una cadira per a poder valorar quin vindria a ser el més escaient per a minimitzar la desagradable sensació.

I és que al cap i a la fi, un ja sap que la batalla la te guanyada i que tard o d’hora l’escalfor pròpia acabarà derrotant l’escalfor provocada pel cul forani, però durant aquells instants en els que hom creu que no serà capaç de controlar la situació i pugna per guanyar territorietat lluitant frec a frec amb l’escalfor extranya, tot s’acaba fent molt coll amunt.

jueves, 11 de febrero de 2010

Jo no sé comprar

L'altre dia vaig anar al supermercat, activitat que lamentablement he d'exercir de forma més o menys setmanal. El problema és que va resultar que el supermercat on acostumo a realitzar la meva compra setmanal estava tancat per reformes, demolició o grip A. Així doncs, vaig optar per anar al local de característiques similars més proper al meu establiment habitual.

Tot va anar més o menys bé fins el moment en què vaig arribar a la caixa, disposat a pagar els queviures que havia anat introduint dins el carretó. La caixera, atentament, em va saludar i va començar a passar els productes per aquella espècie de sensor que llegeix els codis de barres i els productes es van començar a acumular m'entres jo buscava les bosses de plàstic. Al final, no em va quedar més remei que preguntar a la caixera si em podia donar bosses per a guardar i poder, posteriorment, transportar els productes adquirits. En aquell precís instant, tota la gran superfície es va paralitzar, la caixera va empal·lidir, els clients es van girar cap a la meva persona mirant-me amb ulls desafia'ns i un infant notablement obès, al meu costat, m'assenyalava amb el dit m'entres li preguntava a la seva mare, entre plors, perquè aquest senyor vol destruir el planeta i el meu futur.

La caixera, tremolosa, finalment va empassar saliva i em va explicar que les bosses de plàstic contaminen el planeta i que per això les havien tret de la circulació. Em va parlar d'una propaganda amb milers de bosses de plàstic al mar i als arbres. Tot i confirmar-li que, en principi, no tenia cap interès en penjar les bosses de cap arbre ni, molt menys, d'agafar el cotxe per viatjar aproximadament una hora fins arribar al mar per tirar-hi unes quantes bosses, es va negar a donar-me-les. A un parell de metres d'on em trobava, vaig poder llegir als llavis d'una dona gran, que feia cua a la mateixa caixa on em trobava, la paraula "assassí".

M'entres dintre meu anava fent càbales per saber com transportaria tot el què havia comprat, la caixera em va comentar que, si volia, les bosses de plàstic les podia comprar. Ah! Es veu que costaven 10 cèntims. I aquestes no contaminen?, li vaig preguntar. No, va dir ella, son biodegradables, fixis que tenen una altre textura. Si, com els meus ous, que ara mateix se m'estan inflant una barbaritat i també comencen a canviar de textura, li vaig indicar. Si vol també pot comprar les grans de 50 cèntims. Ah!, vaig repetir. Així que si pago més tinc una bossa més gran que, a més a més, em convertirà automàticament en una espècie d'home anunci de la seva cadena de supermercats? Gairebé m'haurien de pagar vostès a mi, li vaig dir. Recordi que és pel bé del planeta, va respondre la noia amb un somriure forçat. Si, però amb aquesta excusa les bosses heu passat de pagar-les vosaltres a pagar-les els clients, biodegradables o no, li vaig insistir, m'entres observava com a tres caixes més enllà un client em mirava resseguint-se el coll horitzontalment amb el polze.

Al final em vaig quedar una bossa de les grans, una de les petites i portant el paquet de rotllos de paper de cuinar sota l'aixella. Francament, la gent està molt conscienciada a salvar el planeta, però la meva compra setmanal cada vegada es fa més feixuga.

viernes, 5 de febrero de 2010

Jo no sé ballar.

Jo no sé ballar. I qui em conegui una mica en podrà donar fe.

Sempre he tingut problemes respecte al ball. Això ha vingut donat, en part, a la meva absoluta incapacitat d’acompassar els moviments del meu cos a un ritme musical concret, fet que sempre disparava el meu sentit del ridícul en cada ocasió que veia la meva persona abocada a una pista de ball. Heu vist mai, mentre estàveu ballant alegrement, una presència estàtica amb cara de no saber molt bé com gestionar els seus limitats recursos físics? Provablement era jo, o algú amb les meves mateixes carències socio-culturals.

Sóc plenament conscient que en aquests casos la culpa vindria a ser tant sols meva i de ningú més, ja que jo, enmig d’una pista de ball, no hi he d'anar a fotre res. Una pista de ball vindria a ser un dels llocs més perillosos i truculents de la capa de la terra, únicament comparable amb un abocador de residus radioactius incontrolat.

Serveixin aquestes breus línies com a presentació i benvinguts al meu bloc personal.