martes, 19 de abril de 2011

Twitter Kas

Recentment he obert una conta a Twitter. Resulta curiós perquè ni tant sols tinc facebook. Potser hauria hagut de començar per aquest últim, però ja vaig tard i sembla que el Twitter és el què està, ara mateix, més de moda. És una d'aquelles situacions en les quals una senyora gran faria aquell comentari tant recorrent de "i si tothom es tirés per un barranc tu també t'hi tiraries?". Resulta fascinant la tendència de la cultura popular a portar les situacions més banals fins al més absolut dels extrems. Senyora, si tothom es tirés per un barranc cregui'm que segur que hi hauria algo a guanyar.
Tot això del Twitter ve donat perquè recentment m'he comprat un telèfon amb connexió a internet i em veig amb la obligació moral de intentar-hi treure el màxim rendiment possible. Resulta apassionant l'evolució d'internet: de grans processadors, a la torre de l'ordinador, per passar als portàtils i acabar revolucionant els telèfons mòbils. El més segur és que acabem tots amb un xip als collons i obligats a aixecar l'entrecuix per aconseguir cobertura. Al principi resultarà ridícul, però segur que ens acabarà portant divertits equívocs sexuals.
Això del Twitter consisteix en enviar missatges breus de text que la gent podrà llegir, en el cas de que estigui marcat com a seguidor teu. No falla mai: idea gilipolla, negoci assegurat. Així doncs es tracta de seguir a unes persones a la vegada que d’altres et segueixin a tu, el que acaba convertint l'invent en una d'aquelles tant temudes xarxes socials. El principal problema és que no tinc massa clar a qui tinc que seguir, més enllà dels més típics que, suposo, deu tenir la gran majoria de la gent, ni ningú m'està seguint a mi. És un peix que es mossega la cua. De fet només estic seguint a set personatges i tant sols tinc un seguidor, una noia que tot sembla indicar que viu a Estats Units i ni tant sols parla el meu idioma. Els camins del Twitter son inescrutables.
El fenomen, no obstant, no deixa de resultar curiós. Una persona pot arribar a estar encantada d’aconseguir un nou seguidor i, probablement, si aquesta mateixa persona es trobés el seu seguir en un carrer fosc i de nit sense saber qui és, el més segur és que canviés de vorera.
Llavors hi ha l'altre tema, el de saber què has de dir en els missatges: estic al cinema, estic de festa, estic dinant, estic en un prostíbul clandestí intentant negociar el preu... tantes possibilitats i tant poc interessants. Tot i això hi ha gent que se'n fa un fart d'enviar missatges d'aquest tipus, veient-se en la imperiosa necessitat de compartir la seva activitat diària. S'ha de reconèixer que n'hi ha que tenen més gràcia que d'altres i alguns resulten fins i tot divertits.
La tecnologia avança i ja queda menys per a què les màquines es facin amb el poder i acabin exterminant a la raça humana. Probablement ens tiraran a tots per un barranc gegant.
No obstant, per si a algú li interessa, a Twitter, jonoseballar.