martes, 27 de diciembre de 2011

Bones festes

Durant aquestes festes de Nadal he pogut comprovar que existeix un fenomen que va començar a produir-se l'any passat i que, de nou, aquesta recta final de dos mil onze ha tornat a treure el cap. Quan procedeixo a la protocol·lària entrega de regals, juntament amb la meva parella, dirigits a altres membres de la meva família, política o no, els receptors de l'obsequi ens ho agraeixen cordialment a tots dos, però demostren molta més gratitud i efussivitat cap a ella deixant-me a mi una mica de banda.
No faria falta ni dir que tots els regals els havia comprat ella i que, a mi, anar a comprar els regals per a la meva família, política o no, em fa tanta il·lusió com que un exèrcit para-militar assaltés casa meva i procedís a torturar-me de forma reiterada i obsessiva durant tota una setmana com a mínim. Però no és menys cert que tot i que em fastiguegi aquest absurd intercanvi de mercaderies embolcallades amb papers vistosos i de contra-valor similar, jo faig l'esforç titànic de presentar-me en aquests ostentosos dinars, de fer bona cara tot i arrastrar una notòria ressaca i de treballar-me, el dia anterior davant el mirall, les meves cares de sorpresa/satisfacció davant els seus regals (de contra-valor similar) que, òbviament, no em produeixen cap mena d'emoció.
Ben mirat, tampoc és que els pugui culpar massa.
Lamento sonar tant tòpic.
I que consti que a mi això del Nadal ja m'està bé, sempre i quan no en tingués que participar tant... activament.