miércoles, 2 de febrero de 2011

Jo no sé ballar (i)

Recordo la primera vegada que vaig ser totalment conscient de la meva incapacitat pel ball. Jo devia tenir uns dotze anys i amb l'escola ens van portar uns dies de "convivències" a una espècie de casa rural situada a uns escassos cinc minuts amb cotxe de casa meva. No donava temps ni a que la gent es pogués marejar a l'autocar. Amb dotze anys, les prioritats d'un mateix es comencen a trastocar d'una forma alarmant enmig d'una espècie de metamorfosis hormonal. Tots vostès, de segur, sabran de què parlo.
Però centrem-nos. El moment a què em vull referir va arribar justament la darrera nit abans de tornar a casa, tant llunyana i tant propera en aquell precís instant. Resulta que algú va tenir la brillant idea de celebrar una espècie de ball de cloenda, segurament influït pels balls de final de curs tant propis de les pel·lícules americanes. Resulta curiós com sempre hi ha algun individu en tot grup humà que s'encarrega de muntar aquest tipus d'esdeveniments. Probablement amb el temps s'acabaran convertint en aquell tipus de gent que també organitza els sinistres sopars de classe on la gent es retroba vint anys més tard.
Però centrem-nos, de nou. Ja saben com funcionen aquestes coses. En un principi es trobaven tot el grup de nois a un cantó i totes les noies a l'altre, parlant entre ells entre murmuris. La timidesa inicial en aquest tipus d'esdeveniments és inevitable, de la mateixa manera que ho és el fet que tard o d'hora algú acaba trencant aquesta dinàmica. Aquest algú acostuma a ser una persona atractiva, dinàmica, segura de sí mateixa i que tot just després de donar el primer pas, sol girar-se cap a la resta de nois, tot picant-los l'ullet, com una senyal inequívoca de que s'ha obert la veda. Aquest líder indiscutible en l'etapa de l'adolescència es podrà reconèixer anys més tard, en els sopars d'antics alumnes, com la persona grassa i calba que sol seure en un racó parlant sol, m'entres continua picant l'ullet, aquesta vegada, en forma de tic incontrolat.
A partir d'aquell instant la cosa es va precipitar. La gent que m'envoltava va sortir a la pista a ballar amb les noies de la classe, persones que veiem a diari però que en aquell moment se'ns presentaven embolcallades d'un embriagador misteri desconegut per nosaltres fins llavors. Els més tímids ens vam quedar clarament enrere. Érem els ñus més dèbils de la manada. Per part meva, vaig realitzar algun aïllat intent de moure el meu cos al ritme de la música, però ràpidament ho vaig desestimar en sentir-me més ridícul que de costum. El meu desaforat sentit del ridícul mai ha jugat massa a favor en aquest sentit Així doncs, em vaig limitar a fer la única cosa que es pot fer en aquests casos sense perdre la poca dignitat que em quedava: assessorar i fer companyia a l'alumne que posava la música. Si més no, era una forma de sentir-me part del sistema.
Aquestes coses acaben de l'única manera que poden acabar: amb les cançons lentes, on els joves apropen els seus cossos i s'envaeix l'espai vital corresponent a l'altra persona. Era evident que era el moment esperat per molts, que feia estona que ballaven cançons de l'època (el grup Tennesse estava fent molt mal per aquelles dates) esperant uns temes que els permetés un contacte físic més proper. Fins aquell moment havia mig controlat la situació, morint-me de ganes de participar més plenament de la festa però, no obstant, conscient i convençut de que allò no passaria. Cal afegir que durant aquella tendra edat estava perdudament enamorat d'una de les noies de la classe. Vostès no la coneixen però sabran de qui parlo: era "la guapa". No era la tia bona, ni la més popular, ni la més desenvolupada, ni la més fàcil. Però era "la guapa".
En aquestes estem quan de sobte em vaig adonar que "la guapa" movia el cap a un cantó i a l'altre, buscant alguna persona sense trobar-la quan, de sobte, em veu, clava la seva mirada en mi, i comença a apropar-se cap a on em trobava a gran velocitat. Entre la seva posició i la meva hi havia un munt de gent i obstacles, però semblava que en aquell moment res no la pogués aturar. Era com el dolent de Terminator 2. Suposo que a mi em tocaria ser John Connor. Centrem-nos. De cop, ja la tinc al davant. Em somriu, un somriure de "guapa", m'agafa de la mà trencant la barrera física existent entre nosaltres i intenta arrastrar-me cap a la pista. Era "la guapa" i volia ballar amb mi. Però el meu cervell no ho acabava d'assimilar, li començaven a fallar les seves connexions i va acabar reaccionant de la forma més estúpida possible. Em vaig negar a seguir avançant. Ella em va mirar, estranyada, però sense perdre el seu somriure de "guapa" i va començar a estirar més fort. Jo, no només no em vaig moure, sinó que, a més, amb una veu que semblava enfadada, vaig pronunciar les següents paraules: Jo no sé ballar.
Al costat d'on ens trobàvem, un jurat especialitzat en gilipolles em va donar la màxima puntuació, enlairant, a la vegada, tres pancartes amb el número 10, m'entres el públic, a les grades, es posava en peus i aplaudia. Era la Nadia Comaneci dels gilipolles. M'entres em cridaven per pujar al podi, "la guapa" s'allunyava de mi, tornant a la pista sola. D'això ja fa molt de temps, però continuo esperant que algun dia algú fabriqui d'una vegada una màquina del temps per a poder viatjar fins aquell precís instant i fotrem una bona patada als ous a mi mateix.

1 comentario:

  1. Uiiii...Quin mal et vols fer! Una pena, ja que segur que has tingut més temps de trobar "la guapa" i d'apendre a ballar. Així no voldries que el temps retrocedís ni autoflagelar-te.
    És tan fàcil ballar...

    ResponderEliminar