miércoles, 15 de febrero de 2012

La caixera del súper.

Hi ha una caixera, en el supermercat on vaig a comprar, que em parla més del estrictament necessari. Intentaré explicar-me.
Acostumo a fer la compra setmanal en el mateix establiment des de fa un cert temps però, d'ençà unes setmanes enrere, han contractat a una caixera nova que es mostra extraordinàriament afable amb els clients, amb qui li agrada entaular conversa. Soc plenament conscient que això no hauria de ser un punt negatiu, però el problema és que en el seu afany per buscar la complicitat amb el client, la senyora, molt sovint, acaba valorant la compra realitzada per aquest. D'aquesta manera, l'altre dia, mentre anava passant els productes pel lector de codis de barres, anava deixant anar comentaris de l'estil: aquest desodorant fa molt bona olor, el meu marit també el gasta; aquestes galetes són molt bones, als meus fills els agrada molt, etc... Tots aquests comentaris, no obstant, no els feia en veu baixa, en petit comitè, no senyor, de fet, semblava com si volgués compartir els seus gustos, i la meva compra, amb la resta de la gent que feia cua en la mateixa caixa, i la gent de un parell o tres de caixes més enllà. Jo, a tot això, intentava posar_hi bona cara, amb un mig somriure dibuixat en el meu rostre, tot esperant que no agafés l'intèrfon per explicar a través dels altaveus de la gran superfície que, un servidor, utilitza el paper de vàter de doble capa.
Molta de la gent del meu voltant feia cares de circumstàncies. Em vaig girar cap a la persona que estava fent cua immediatament darrera meu, buscant una mica de complicitat per part seva, però ell es va limitar a prémer la boca i obrir els ulls en senyal de resignació. Mentrestant la senyora seguia desgranant la meva compra a crits, sense aturador. El meu límit personal el va acabar marcant el carbassó, del que, la caixera, va dir: a mi també m'agrada molt el carbassó, però no en puc menjar gaire perquè em restreny molt i després no puc anar de ventre. En aquell precís instant vaig ser molt conscient de que, quan em mengés aquell maleït carbassó, no podria evitar pensar en la flora intestinal de la senyora que me l'estava cobrant. Vaig tocar fons. Vaig deixar de somriure i em vaig limitar a esperar a que acabés de passar la resta de productes, m'entres ella anava comentant la jugada, per marxar d'aquella caixa, sense mirar enrere, i amb la ferma intenció de no tornar-hi mai més.
Des d'aquell dia, sempre que vaig al super, abans d'anar a pagar miro qui hi ha a les caixes i, en el cas de que ella estigui treballant en aquell moment, no m'importa acabar en una altra caixa, per més gent que hi estigui fent cua.
Tot i això, però, ben mirat, el cert és que encara hem estat de sort de que aquesta senyora decidís treballar com a caixera d'un super. Imagineu-vos per un moment què hagués passat si hagués decidit dirigir la seva carrera laboral cap a altres àmbits. Si hagués treballat en una farmàcia: Ah! aquesta crema per la picor de les morenes és fantàstica, pensi que jo les tenia com els ous dels gremlins quan es tornen dolents i ara ni les noto; si hagués treballat com a uròloga: Això està bastant negre, però no pateixi perquè jo encara ho tinc pitjor, quan acabem li passaré un vídeo de la meva pròpia exploració; si hagués treballat com a camell: Aquestes pastilles d'speed són super potents, a casa agraden molt, l'altre dia ni vam donar una al gat, per fer una broma, i encara no ha baixat del sostre; o si hagués treballat en un sex-shop: Aquest vibrador és meravellós, jo no el faig servir perquè es de la mateixa mida que el pollot del meu marit i jo soc més de saturadors anals, però la meva neboda n'està molt contenta.

3 comentarios:

  1. Crec que seria la millo guionista del món!Mal aguanyada!

    ResponderEliminar
  2. Hem arribat a un punt que ja no busquem aquesta complicitat.

    ResponderEliminar
  3. Hi ha caixeres que em donen morbo.

    ResponderEliminar