lunes, 14 de enero de 2013

Jo no sé somriure

Ja saben que diuen: renovar-se o morir. Davant d'aquesta diatriba no vaig tenir més remei que anar a renovar el meu carnet d'identitat.
Degut al fet que, suposo jo, no gaudeixo de la suficient autoestima, mai disposo de fotos meves a la cartera. Així doncs, un moment abans d'entrar a renovar el meu D.N.I. vaig anar a realitzar la protocol·lària sessió fotogràfica en la que un senyor de personalitat gris, en un establiment d'ambientació gris, es disposa a realitzar quatre fotografies de mida estàndard per poder procedir a la burocràtica renovació. Lamentablement l'home que regentava l'establiment en el que vaig anar a petar, tenia el dia... creatiu.
Una vegada li vaig exposar el que necessitava, el fotògraf em va fer seure en un tamboret estratègicament situat davant de l'objectiu de la seva càmera. Em vaig mig preparar per a la fotografia quan, l'home, intentant fer-se el simpàtic i mostrant totes les seves dents, em va demanar que somrigués una mica. Amablement vaig rebutjar la seva proposta. Es tractava de realitzar una fotografia de carnet, no d'una instantània amb voluntat de ser emmarcada i penjada en un lloc preferencial del menjador de casa de la meva mare amb la clara intenció de ser contemplada per totes i cada una de les visites que pogués tenir. No. Simplement es tractava d'una fotografia de mida carnet per a poder ser identificat en el provable cas de causar algun tipus d'aldarull públic ocasional, conseqüència d'una ingesta massiva d'alcohol. Realment no necessitava comentar, amb l'agent que em prengués declaració, lo afavorit que havia quedat en la meva foto de carnet. 
Però el senyor insistia. Sorprenentment s'ho va agafar com un repte personal. El fotògraf, amb vocació de showman, volia fer-me riure a qualsevol preu. Jo només volia sentir un click, veure un flash, pagar, donar les bones tardes i marxar ràpidament d'aquell sòrdid establiment. Finalment l'home, tot aixecant el dit índex, va declarar: tinc una cosa que mai falla per fer riure a la gent. Va mirar a través de la seva càmera i amb una veu més aguda del normal va dir: crisi! 
La voluntat d'aquell home per fer-me riure dotava l'escena d'una tristor infinita que ho omplia tot. Finalment vaig optar per fer el més sensat en aquelles circumstàncies: cedir. Veia que la seva perseverança no afluixava i em feia por pensar quants nous trucs guardava a la màniga (titelles?, globus amb formes d'animals? dvds amb els millors moments de Cruz y Raya?). Així doncs vaig activar els músculs de la comissura dels meus llavis per dibuixar un breu somriure amb l'esperança que fos suficient. Ho va ser. Click. Flash.
Mentre em cobrava a l'home se'l veia satisfet de sí mateix. En el fons els dos havíem aconseguit els nostres objectius: jo tenia una fotografia i ell un somriure. Per fi estava en disposició d'anar a renovar el meu carnet. Però això ja és una altra història... 

2 comentarios:

  1. Jo forme part d'eixe col·lectiu d'humans que semblen delinqüents.

    ResponderEliminar
  2. Allò del atchís no et funciona?

    ResponderEliminar