lunes, 9 de septiembre de 2013

Fer el cim

No sóc un atleta.
Ben mirat seria més correcte dir que estic a anys llum de ser el que, en termes normals, es considera un atleta tipus. Fins i tot es podria arribar a puntualitzar que, si pel cas, agaféssim com a mostra el pitjor atleta, preferiblement viu, que poguéssim arribar a trobar sobre la capa de la terra i comparéssim el seu estat físic amb el meu, segurament la meva autoestima resultaria extraordinàriament derrocada sense cap mena de pietat ni consol. De fet, ben mirat, gairebé podríem treure de l’equació això de “preferiblement viu”.
Això no obstant, molt de tant en tant, i habitualment coaccionat per la meva xicota gràcies a tota mena de xantatges emocionals, acostumo a fer alguna sortida per la muntanya. La muntanya està bé, ho reconec, però malauradament té un problema de base: fa pujada.
En aquests casos la meva xicota no acostuma a cansar-se massa (degut a què, sospito, té les seves pulsacions en números negatius), mentre que jo m’arrossego pel terra de la forma més miserable i llastimera possible, emanant suor a escala industrial, provocant vergonya aliena, entre súpliques i plors, demanant desconsoladament poder tornar enrere, mentre no paro d’intentar recuperar l’alè perdut, a base d’absorbir grans glopades d’aire, per intentar donar una mica de respir als meus pulmons que sento, dins meu, com si es trobessin en putes flames.
Tot i aquest lamentable espectacle que faria avergonyir a qualsevol persona amb un mínim de dignitat moral (per sort no és el cas), acostumo a arribar al cim/coll/mirador/vista maca de treure la càmera i fer una d’aquelles fotografies amb funció panoràmica. És el moment de màxima satisfacció personal, de triomf sobre els elements, de la complaença per l’objectiu assolit, d’assaborir el gust dolç de la victòria en els llavis i de col·locar la teva mà plana sobre els ulls, a manera de visera, per contemplar el majestuós espectacle que ens ofereix la mare natura en tota la seva esplendor. Efectivament, és aquell moment en què ja no recordes el recent patiment i penses que ets un super-home capaç d’enfrontar-se a tota mena de perills. Aquell moment en què penses que “el último superviviente” és una puta tòtila al teu costat.
Lamentablement el que sol passar a continuació és que després de fer un esforç físic que un servidor tendeix a considerar poc menys que d’inhumà, de cop me n’adono que al meu voltant sempre sol haver-hi un d’aquests quatre tipus de persones: a) un ancià de més de 80 anys; b) un nen menor de 5 anys; c) un senyor amb crosses; o d) una senyora coixa amb una sola de sabata amb molt més volum que l’altre.
I és que després de les penúries que haig d’afrontar pujant la merda de muntanya, una vegada a dalt, mostrant un aspecte miserable, a la vegada que intento recuperar una respiració absolutament desbocada, a sobre, em priven de la mínima satisfacció de creurem capaç d’afrontar una fita esportiva de nivell. A aquest pas mai arribaré a ser el pitjor atleta del planeta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada